La vida fàcil o la vida difícil

Necessitava uns caragols una mica especials i vaig telefonar a una ferreteria gran per veure si en tenien. Passà açò:

–Hola, és la ferreteria?
–Sí.
–Mira, estic buscant uns caragols amb unes característiques determinades.
–Ah, perdó. Has de telefonar al departament de vendes.
–Em pots donar el telèfon, per favor?
–Sí, és el mateix però amb l’extensió 238.
–Gràcies.

Marque el mateix telèfon i quan comença el missatge del contestador automàtic, teclege l’extensió 238.

–Hola.
–Hola.
–Estic buscant uns caragols amb unes característiques... (m’interromp)
–Ah, sí. Ara li passe.
–Perdó?
–Sí?
–Vosté no és amb qui acabe de parlar?
–Sí.
–Però jo he marcat l’extensió 238.
–Sí. L’altra persona és el meu company. Compartim telèfon. Ell està en la taula del meu costat. S’encarrega de vendes i jo de recanvis.

Quan li passa el telèfon al company, penge.

Em vénen al cap dues coses: una és l’acudit d’Eugenio sobre les ovelles. Les blanques són meues, i les negres també.

La segona cosa que em ve al cap és un poema de Benedetti. Aquest:


Grietas
de Mario Benedetti


La verdad es que
grietas
no faltan
así al pasar recuerdo
las que separan a zurdos y diestros
a pequineses y moscovitas
a présbites y miopes
a gendarmes y prostitutas
a optimistas y abstemios
a sacerdortes y aduaneros
a exorcistas y maricones
a baratos e insobornables
a hijos pródigos y detectives
a borges y sábato
a mayúsculas y minúsculas
a pirotécnicos y bomberos
a mujeres y feministas
a aquarianos y taurinos
a profilácticos y revolucionarios
a vírgenes e impotentes
a agnósticos y monaguillos
a inmortales y suicidas
a franceses y no franceses
a corto o a larguísimo plazo
todas son sin embargo
remediables
hay una sola grieta
decididamente profunda
y es la que media entre la maravilla del hombre
y los desmaravilladores
aún es posible saltar de uno a otro borde
pero cuidado aquí estamos todos
ustedes y nosotros
para ahondarla
señoras y señores
a elegir
a elegir de qué lado
ponen el pie.

Crisi

He escoltat aquesta paraula moltes vegades els últims dies.
Pensant en el tema, m’he adonat que als meus oïts ha sonat més vegades la paraula crisi que paraules com amor, triomf, esforç i moltes altres que m’haguera agradat sentir.
Vaig nàixer en un país en crisi. I vaig viure quasi trenta anys en un país en crisi. Es pot dir que sóc el fill de la crisi. Però quan dic que vaig viure en un país en crisi ho dic de veritat.
Només un exemple. Amb el diners amb què de matí compràvem una tele en color, ala vesprada no podíem comprar ni una en blanc i negre de segona mà. L’arròs tenia el preu segons l’hora del dia. A les 10 valia 1 peso, però potser a les 11 ja en valia 2.
I hi vaig viure.
I sabeu que més us puc dir? Potser per la meua immaduresa de mal estudiant, potser perl a meua inconsciència que encara em dura, no ho vaig passar tan malament.
Sabeu qui la passava malament en el meu país en crisi? Els que tenien diners. Els que havien jugat durant anys a comprar coses a 1 i vendre-les a 5. Els que compraven dòlars als arbolitos (algun dia hauré d’explicar que és un arbolito), a les 9 del matí a 5 pesos i els venien a les 3 de la vesprada a 7 pesos.
Eixos patiren la crisi.
Jo vivia amb els meus germans a La Plata i menjàvem uns asados espectaculars a principis de mes, encara que després estàvem unes setmanes a base d’arròs blanc, però com de bé ho passàvem.
Ara que estic ací i, per faena, he de contactar amb regidors per a explicar-los el pròxim llibre que publicarem al Nadal i que és un bon regal per als compromisos protocol·laris, em contesta que la idea és fantàstica, però... la crisi. Em pregunte, la crisi també deu ser cultural?
Ai mare meua si és així! Tal vegada gràcies a aquesta crisi entenga alguns aspetes de la meua antiga crisi.
Sabeu el que em deixa tranquil? En ple corralito financer argentí, la fira del llibre de Buenos Aires va batre rècords de públic. La gent llegia més, i, com que ja no funcionàvem tots com màquines, els argentins tornàrem a utilitzar el cervell, que feia temps que l’havíem guardat en l’armari, i a confiar més en el que es feia dins del país i per la gent de dins.
Els diners se’ns podran acabar, però sempre podrem tirar endavant, lluitant i vivint com puguem o com ens deixen. Però, quan se’ns acaben els llibres, podrem viure sense il·lusions?