Calamaro

La veritat és que porte diversos dies amb idees però sense ganes d’escriure. I a vegades quan no es diuen les coses a temps després és tard. I com este bloc no és un diari íntim però sí un bon espai per a dir el que em dóna la gana. Així que parlaré de dos temes que, d’alguna manera, es relacionen.
Primer que res, volia comentar algunes coses sobre el no-recital d’Andrés Calamaro a Burjassot. Si bé Begonya ja se m’ha avançat, m’anime a parlar-ne igualment perquè direm coses diferents.
Jo a Calamaro fa més de deu anys que el vaig veure cantar a la plaça Moreno de La Plata. Aquella nit que va dir la frase «que buena noche para fumarse un porrito».




El van jutjar per allò mentre els xiquets es continuen morint de fam en alguna villa misèria. Realitats argentines.
La veritat és que volia veure novament al «rima fàcil» perquè des d’aquells anys fins a hui crec que ha evolucionat i algunes coses que ha fet ara m’agraden. I també em feia il·lusió anar al recital perquè a Begonya sí que li agrada molt i, després d’haver vist a Fito Páez a l’estadi Obras juntament amb el Flaco Spinetta i Charly García, només ens faltava veure a Calamaro junts i així podríem comentar als nostres néts algun dia que havíem vist en directe molts dels bons cantants de l’altre costat de l’oceà.
Ara bé, Calamaro no cantà per pluja. Que al 10dB passe dues setmanes el mateix és molt mala sort, però que tampoc tinguen una alternativa és molt mala previsió.
I Calamaro deixà deu mil persones amb ganes d’escoltar-lo. Diuen que un problema pot convertir-se en una oportunitat. Si jo fóra Calamaro triaria una plaça de qualsevol comarca i tornaria la il·lusió a tots els que ens mullarem amb la pluja dues setmanes seguides.
Si fa això, rima fàcil passarà a tindre un lloc al meu cor al costat de Fito, Charly, León Gieco, la Negra Sosa i Víctor Heredia.
L’altra cosa de què volia parlar era del partit Catalunya-Argentina. Ja sabem que guanyà Argentina 0 a 1 en un partit discret. Jo defense la llengua, estime aquest país, els meus fills són fills d’aquest país, però... la celeste i blanca és la celeste i blanca.
És la que va vestir Rattín, (i quan el van expulsar s’assegué en l’estora de la reina d’Anglaterra) és la mateixa que es va posar Mario Alberto "el Matador" Kempes quan va alçar per primera vegada una copa del món. Però crec que me’n vaig enamorar el 86, quan en la cuina de ma casa amb mon pare celebràrem el triomf a Anglaterra. Va ser la celebració d’un poble sencer que festejava alguna cosa més que un triomf. Potser d’alguna manera celebràvem tots, a manera de venjança i consol, els gols de Maradona, i els nostres plors no eren per haver guanyat un partit de futbol, sinó per tots els que no havien vist eixe partit morts a Malvines. Una guerra en què ens van ficar cinc militars fills de puta.
Calamaro diu en una cançó que som el país de la pilota i a vegades pense que té raó.

Memòria

Tinc una amiga que em recorda alguna cosa i no sé ben bé què és. Em passa molt sovint que determinada gent o determinades coses em recorden unes altres, i la meua capacitat associativa es col·lapsa i no aconseguisc dilucidar el perquè ni a qui o a què ho associe.
La meua amiga és una persona comuna que potser l’únic error que ha comés en aquesta vida ha estat no saber triar bé (no és poc com a error).
Primer, va tindre de nóvio a una persona que tenia el doble d’anys que ella. No pels anys deixava de ser encantador, carismàtic i, a simple vista, bona persona. A poc a poc van anar construint una vida en comú però... Hi havia un problema.
Ell era casat, tenia fills, obligacions i moltes promeses passades que complir que eren imcompatibles amb totes les promeses que li feia a ella.
La relació durà un temps. Fins que les promeses es van esgotar i les dues parts es van adonar que no podien seguir juntes.
Després, la meua amiga va aconseguir un nou nóvio que no era casat. Les seues intencions no sé si alguna vegada van ser bones però sempre va tindre algunes idees fixes i clares. Primer estaven els seus objectius, els seus capricis i les seues aficions i, després de tot, la relació.
De tota manera, com que prometia una vida de felicitat i grans aventures, ella s’hi va casar.
El matrimoni durà fins que la meua amiga se’n va cansar. Tardà moltíssim a cansar-se i a adonar-se que tot el que ell deia era una mentida. Però, més prompte o més tard, tothom es cansa.
Totes les nits intente esforçar-me per a relacionar a qui o a què s’assembla la meua amiga.
Hui com l’apunt va de la poca memòria que tinc, també vull confessar que conec un país que em recorda a alguna cosa i no sé què és.
Primer, es va triar perquè governaren i conduïren aquesta terra un grup que prometia més del que podia. I moltes vegades les seues promeses eren impossibles d’executar, bé siga per falta de ganes o per incompatibilitat amb el govern central.
El poble es cansà d’això i abandonà la relació.
Després, van arribar uns altres que tenien clars els seus objectius però van prometre felicitat i grans aventures (algunes executades i altres per executar).
Aquesta vegada el poble està tardant a adonar-se que tot és una mentida. Però, més prompte o més tard,tothom es cansa.
Tant de bo siga més prompte que més tard.
Ui! Crec que en escriure aquest apunt m’ha vingut al cap a qui em recorda la meua amiga.

Mi vieja

La vida ens deixa postals fantàstiques, sentiments que guardarem fins l’últim dia de les nostres vides, i satisfaccions indescriptibles.
Ahir, com quasi tots els dies, em vaig connectar a la xarxa una bona estona per a veure correus, el bloc, qüestions de la faena i llegir els coneguts que escriuen en la blocoesfera.
A la mitja hora d’estar connectat va aparéixer en el messenger ma mare. I ara us comentaré per què tinc ganes de parlar d'ella hui.
Ma mare té 67 anys, no té estudis i, com diríem ací, no té por de res.
De les coses que recorde d’ella puc dir, per exemple, que va fundar i va manar construir una capella de barri, per la qual ha sacrificat mitja vida. (Sí, ma mare és tan catòlica que ha resat tant en aquesta vida, que la resta de la família estem salvats i per això no xafem una església.)
La recorde com si fóra hui recorrent tot el barri casa per casa per a vendre rifa i així traure diners per a arreglar el sostre de la capella, o regatejar a constructors, obrers i llanterners en nom de sant Josep, patró del barri.
Després resar se li quedà curt i com que al barri on vivíem hi havia més famílies de les que tots voldríem en el límit del llindar de la pobresa, va fundar un menjador infantil. Però no sols el va fer construir, sinó que a més de donar-hi de menjar a una trentena de xiquets i les seues mares, va aconseguir una psicopedagoga i una psicòloga de bades. Va tocar la porta del despatx de l’alcalde del poble un munt de vegades, fins que va aconseguir un subsidi mensual per als xiquets. I al principi no tenia cuinera i cuinava ella.
Després de vora deu anys al capdavant de la capella i del menjador, ara n’és quasi l’ama. Qui vol alguna cosa de Sant Josep, la busca a ella en comptes de parlar amb el rector.
Ma mare és l’única persona que conec que per un putxero va guanyar un viatge a Espanya. Es presentà al concurs de cuina típica del campionat dels Juegos de los Abuelos Bonaerenses, d’abast nacional. A qui se li pot ocórrer participar amb un putxero, que, per cert, cap de la família hem tastat? Eixa és ma mare.
Fa temps volia un ordinador i amb les restes de PC vells va aconseguir que algú (té una gran capacitat de convenciment) li muntara alguna cosa pareguda a un CPU. I després li va demanar al meu nebot de 12 anys que li ensenyara a usar eixe aparell modern per a ella. D’això fa a penes uns mesos.
Ahir, com cada setmana, xarràvem en el messenger i va entrar a aquest bloc (per ella va el traductor). En va comentar que té pensat començar a estudiar idiomes (llàstima que a Azul no ensenyen català).
Aquest apunt no és un dard. És un homenatge. I és l’escrit d’un fill orgullós de la mare que li ha tocat en sort.
I tant de bo siga certa la dita que diu que un és com la mare que l'ha parit.
Ara bé, ma mare m’ensenyà a fer país sense parar la mà. País per país.
I no dubte que en aquesta terra hi ha una gran quantitat de gent com ella.
Per tot el que he aprés de ma mare, no entenc com hi ha gent que diu que fa país però primer s’ompli les butxaques.

L'hereu

La veritat és que tinc dues idees que em van pel cap per a escriure l’apunt de hui. En certa mesura això és bo, perquè tindria una reserva per a l’escrit de demà per exemple. Però no, aquest no és el cas. Tinc la memòria curta i segurament se m’oblidarà de comentar que això era i no era dos amics que van muntar una empresa junts (xic i xica) i un d’ells no feia «puntada sin hilo» (no sé com es diu en català).
Tot el que envoltava la seua sòcia era un element perillós per als seus interessos i per aquest motiu, un objectiu a destruir. Passà el temps, ell va destruir molts objectius i quan es va veure que potser no li quedava tanta vida per recórrer, també va intentar destruir-la a ella. Diguem que és semblant al conte de la granota i l’escorpí.
Bé, anem amb el tema de què realment volia parlar hui.
Tots som hereus i tots heretem. Qui més, qui menys ha heretat una bicicleta, un parell de bótes de futbol, una samarreta de la selecció espanyola (ni de broma), llibres de text, etc.
És el cas del meu fill Miquel. Té 11 mesos i tot el que tenia fins ahir era heretat. Entre els seus cosins i Dídac (el meu fill major) a Miquel només li faltat heretar algun bolquer cagat perquè és el quart nadó que arriba a la família.
Però hi ha a l’altra cara de totes les herències. S’hereten els guanys i els deutes. A Miquel, li ha tocat heretar un cotxet de tercera mà, en què no ajustaven els cinturons, el respatller no se sostenia com al principi i quan menys ho esperaves, la cadireta es convertia en llit. Les marques de les batalles passades, i de les farinetes menjades, es divisaven sense examinar-ho detalladament.
Decidim amb la Begonya comprar un cotxet un tant més lleuger que l’anterior (per a viatjar més còmodes) en una botiga especialitzada en xiquets. Un baby-no-sé-què d’aquests.
Quan arribàrem a la botiga i vaig veure que no hi havia ningú més que nosaltres i cinc empleades per a atendre’ns fins i tot em vaig sentir important. Però dos passes dins de la botiga i ja vaig començar a notar que les dependentes en comptes d’anar a la nostra cerca començaven a desaparéixer entre cotxets, bressols i engronsadores.
Després de cinc minuts mirant productes sols i desorientats, vaig decidir mirar fixament a una de les cinc treballadores, que s’havien tornat a reunir per a seguir la xarrada, i començar a preguntar-li característiques dels productes.
Em va atendre durant deu segons, i no mentisc. A la meua pregunta em va respondre: «Eixe producte està a l’entrada de la botiga. Vaja allí i mire’l.»
La meua pregunta és com baby-no-sé-què d’aquests es permet el luxe de tindre cinc persones que no tenen ganes de vendre. I per què, cada vegada més, es reflecteix la falta de professionalitat en tot tipus de sectors. L’únic que demane és que si vaig a una botiga de bebés, la persona que hi treballa m’atenga i m’aclarisca els dubtes que puga tindre per a triar entre un producte o un altre. No és com comprar-te roba, que vas i t’ho emproves. Ací has de saber com es plega, quins accessoris porta, quins colors hi ha…
Com el que havia de veure estava prop de la porta, segons la dependenta, perquè no ho vaig trobar, vaig optar per agafar la porta i anar-me’n. A part de tot açò, l’única treballadora amb qui vaig aconseguir parlar, òbviament, no parlava valencià.
Me’n vaig anar a una altra botiga de bebés i per fi Miquel estrena cotxet. Ara va com un huit i, perquè encara no parla, sinó diria que el seu cotxet té eixa olor tan exquisida de nou que tenen les coses acabes de comprar.
Per cert, la senyora que em va atendre en la segona botiga, tenia una amabilitat extraordinària i una professionalitat digna de destacar. Tampoc parlava valencià, perquè era andalusa, però, almenys, no em va mirar amb cara de pòquer quan m’hi vaig adreçar.
Si no em falla la memòria, demà contaré la història de l’amic que va trair l’amiga. Si trobara una agenda ho anotaria per a no oblidar-me’n.

Els divos

De vegades pense que he tingut molta més sort de la que realment em meresc. Si bé sóc dels que pensen que la sort no arriba sola sinó que es busca. Més o menys com el destí. El que es tira d’un cinqué pis busca el destí, no és el destí el que l’ha buscat a ell. Segurament algú dirà que estava escrit en el destí que s’havia de tirar d’un cinqué pis, però aixó és una suposició massa rebuscada per a mi.
Bé, seré clar, em negue a creure en el destí per dues coses. La primera és que, si crec en el destí, he de pensar automàticament que sóc un titella d'algú. La segona, fonamental i per la qual mai creuré en el destí, és perquè el gol que li va fer el Diego als anglesos, ni Déu —si Déu existira—, s’hauria pogut imaginar una obra d’art semblant.
Tornem al gra, que sovint me’n vaig del tema, serà un poc per la meua naturalesa o serà perquè els argentins per a dir panera primer negociem amb l'amo del blat?
Doncs això, en la meua relació amb la sort, jo l’he buscada i ella m’ha trobat i no hi jugue a fet i amagat. Explicaré, aleshores, el perquè de la sort.
Des que vaig baixar de la pastera amb ales (aerolínies sud-americanes) el meu primer treball, ja m’acostà a la cultura, als llibres, a autors, fundacions, etc.
Després, vaig canviar de faena, però vaig continuar relacionant-me amb el món de la cultura, i a poc a poc vaig començar a formar part d'un país, d'un sentiment compartit per un muntó de gent que creu, sent i defén un país, una llengua i una cultura.
Hui en dia, compartint l’opinió de la Marta Insa en aquest apunt, pense que sóc d'allà, però estime aquest país. De fet, als meus amics sempre els dic que sóc un català del sud, no importa de quin sud.
Porte bastant de temps ací i he conegut molta gent. De tot tipus. Des de policies fins a autors de renom. Des de gerents de banc fins a marginals en extrema pobresa.
Però als que vull regalar el meu primer dard són uns que he conegut últimament que em porten entre l'agonia i la còlera.
Segons el diccionari, un divo és una persona del món de l'espectacle o un personatge il·lustre. Bé, he conegut persones que pensen que són divos però ni són il·lustres ni artistes. Art en tenen, però artistes no són.
Diem que volem fer un país gran i topem amb gent que si no bufa el vent del cantó que li agrada, no parla, o si no ve el so de tal lloc, no canta.
També estan els que, per qualsevol fotesa que no ha eixit com ells esperaven, els agafa un atac de còlera i telefonen als directius per a demanar explicacions i responsabilitats.
Això sí, tots parlen correctament i tots volen fer país. Són aquells gràcies a la intervenció dels quals se salva el xou, i els que s'abracen amb l’alcalde i els regidors en tots els ajuntaments mentre que s'obliden de l'agutzil que els obri la porta.
Eixos són els divos. Autors, cantants, artistes, tècnics i pelotudos que fan país mirant-se la cartera.

Una estadística roïna i a l'atzar que pot ajudar a entendre algunes coses:
1 país
5 milions d'habitants
2,5 milions parlen la nostra llengua
1,5 milions la lligen
750.000 poden comprar llibres
350.000 compren llibres
170.000 veuen alguna vegada l’obra d’un divo
80.000 es plantegen comprar un títol (ESO inclòs)
20.000 compren un títol (nombre elevadíssim)
10.000 el lligen

Per tant, de quin divo estem parlant?
Pot ser que hi haja alguna persona que per tindre 10.000 lectors es pense que està més enllà del bé i del mal?
Malgrat tot, gràcies que encara queden persones fantàstiques que realment fan país i quan els telefone per a anar a fer una animació lectora per a deu jubilats o per a cent xiquets sense importar-los on han d’anar, què cobraran i si podran passar el tiquet de la gasolina i del café.
Eixos, realment, sí que fan un país gran. Perquè tant els fa seure a prendre un café amb l'alcalde del poble que amb el tio Canya. Perquè no obliden mai que el tio Canya és part important de la nostra història. Eixos són el que realment fan país.
Deixe una última pregunta en l’aire. Si un divo de les lletres cobra 1.500 nanos per una conferència, què haurien de cobrar hui en dia Fuster o Estellés?

Comencem pel principi

Sincerament la idea d’obrir un bloc em ronda pel cap des de fa bastant de temps. He pensat moltes vegades crear un bloc en el qual poder expressar els meus sentiments, les meues sensacions i, perquè no dir-ho, les meues ràbies en moltes ocasions.
No sabia molt bé com fer-ho, i sempre ho deixava estar per la vergonya de ser llegit, ser, en certa manera, despullat per algun lector conegut que, un dia d’avorriment, passe per una pàgina i es trobe amb la grata sorpresa que el bandarra que escriu de l’altre costat és una persona coneguda.
Ací és on sorgeix el problema. Què tinc a dir? Què diré sense renunciar als meus pensaments, però al mateix temps sent políticament correcte amb els meus veïns, els meus amics i tot aquell que potser alguna vegada haja conegut?
La tasca no és fàcil quan una persona vol dir el que pensa però sense ferir les persones en què pensa, per exemple.
Però amb els anys també m’he adonat que és menys saludable guardar-se la ràbia i engolir-se els disgustos, que dir el que realment és necessari en alguns moments, encara que la paraula faça més mal que l’espasa, i les realitats i les amistats després d’un discurs mai tornen a ser com eren.
Per això he tardat tant de temps a crear el meu bloc. Perquè no tenia clar si podia i volia parlar de tot el que se m’ocorreguera, i també perquè ja no tinc 20 anys i pense una mica més les coses.
Tinc dues coses clares: escriuré el que m’abellisca i no escriuré per a fer amics. Els meus amics són els mateixos de sempre, estan molt lluny d’ací i no els canvie.
Per això, si algú se sent ofés serà perquè realment l’haurà ofés el que ha llegit i si a algú li dol el que escric doncs que pense que ja no tinc 20 anys i he moderat molt el que he escrit.
Com diu el Serrat: «Mai és trista la veritat, el que no té és remei».