8 de febr. 2009

El baló posa a cadascú al seu lloc


Si el futbol fóra una qüestió de lògica, seria un dels esports més avorrits que existeixen. Per això mateix, per la falta de lògica que conté, és tan divertit, apassionant i despertador de tantes sensacions, emocions i insensateses que al llarg de la nostra vida apreciem en les ànimes d’amics i adversaris.


Perquè el futbol, té eixe no-sé-què que no es pot explicar amb paraules científiques. És veure la cara del company de faena un dilluns al matí derrotat, abatut. Més desgraciat que si s’enfrontara a un problema familiar irreconciliable. I un arriba triomfal, estoic, amb el cor més ample que mai a la seua trobada. I li veus la cara. I saps, perquè tampoc es pregunta perquè però se sap, que a casa no li passa res. Que eixa cara, la cara de mala llet i amargor continguda, és perquè el cap de setmana anterior el seu equip va caure derrotat. Com també saps, que quan se’n va anar a dormir va tindre eixos 30 segons per a pensar que demà t’havia d’aguantar a tu. I maleeix tots els seus jugadors, els meus, la jornada. Trau comptes dels punts que falten, torna a maleir-me. Desitja que m’engripe. Torna a pensar en els punts i s’adorm.


El futbol no té lògica. Però té codis. En el futbol no sempre guanya el millor, però el que intenta jugar millor amb la redona generalment s’emporta el millor resultat. En el futbol no tots juguen a guanyar, però alguns guanyen sense voler fer-ho. No tots juguen a atacar, però l’única forma de fer gols i obtindre una victòria és atacant i fent gols.


Però hi ha una cosa que és infal·lible, i que potser és l’única cosa lògica que existeix dins del futbol. Al futbol només acaben jugant els que saben jugar al futbol, i estar en un terreny de joc no significa que un sàpia jugar al futbol.


Ja puc ser el futur fill de Messi, el nét de Maradona, el fill de Cruyff o el fill del Bill Gates, que si jo tinc els peus quadrats i em tiren una paret i torne una rajola no jugaré al futbol.


Potser, de menut, perquè mon pare és un tio important, l’entrenador de torn m’inclourà en l’equip titular, encara que fa dos dies que he començat a entrenar, i amb això cometrà alguna injustícia amb la resta dels companys. Potser, de menut, perquè mon pare és conegut de l’entrenador, em beneficie amb uns minuts més en el camp de joc i, a més, em deixen xutar els penals.


Però el futbol pot arribar a ser cruel, molt cruel. Perquè no hi ha mestres, perquè no es pot ensenyar a abaixar un baló en l’àrea. Perquè no es pot ensenyar a tindre la sang freda com un Messi. Perquè ni D10s pot ensenyar als seus pupils que facen el que feia ell. I perquè hi ha una frase que és tan certa com la catedral de Santiago: “Per al futbol un naix, no es fa”.
Quan jo era jovenet jugava al futbol. I alguna vegada em tocà viure en carn pròpia alguna injustícia futbolera per jugar en la mateixa posició que el fill de l’entrenador. Vaig estar diversos partits en la banqueta i no estava molt a gust perquè jo creia que podia ser titular. Però vaig aprendre, vaig aprendre moltíssim. Sobretot vaig aprendre que davant de les injustícies s’ha de treballar el doble i demostrar, des del respecte i l’honestedat, perquè un és favorit en el que reclama. Per això, quan visc situacions injustes sempre recorde les paraules d’un profe d’educació física. Em va dir: “Tu ets cent vegades millor que ell. Però tranquil, que jugue. Et convé que jugue. Perquè el baló posa a cadascú al seu lloc”.


Eixa frase no sols em va servir per al futbol. Em va servir per a la vida.