Silenci

Una vegada em van dir que mai s’ha dir res quan s’està cabrejat. Perquè segurament no utilitzaríem les millors de les formes i això comporta, de ben segur, dir barbaritats. I qui diu barbaritas, en un to inapropiat i faltant el respecte, encara que diga veritats, perd automàticament la raó.
Durant molt de temps he estat un tant cabrejat amb moltes coses i he preferit cridar-me al silenci per no perdre la raó. Fins i tot no volia que em donaren la raó, perquè les decisions, moltes vegades, són més importants que els desenllaços i els fets posteriors.
Sóc més be d’aquells que diu que el temps posa a cadascú en el seu lloc. I vaja si és així.
Ara bé, en tots aquest temps de silencis he aprés algunes coses amb les quals faré el camí de la resta de la meua vida. I agraïsc molt haver callat. Perquè diuen que l’ésser humà és amo del seu silenci I esclau de les seues paraules, almenys això diuen.
Entre el que he aprés destaque molt que sóc capaç de reconéixer els meus errors. M’he equivocat molt. Fins i tot he sigut fava. No sempre tinc la raó, això ho sé, i les coses no són blanques o negres, també existeixen els grisos.
A més, per a mi, els meus companys, estiguen per dalt o per baix, són els meus companys. Cap persona mereix ser tractada com un ésser inferior.
També he aprés a escoltar, a tindre bon cor i a ser fidel amb els meus amics.
Mireu quantes coses que m’ha donat el silenci.
Pero si demà m’haguera d’emportar només una cosa de totes les que m’ha donat el temps, ho tindria facílissim. M’emportaria, sense cap dubte, la teua companyia. «Compañera, es tan lindo saber que usted existe.»

Tornar a escriure

Mai havia pensat que en un any pogueren passar tantes coses. Ha sigut un any de canvis, d'il•lusions, d'objectius a complits, de decepcions i de més canvis.
De vegades, podem veure el got mig ple o mig buit. De vegades, alguns principis estan per damunt de les persones. I de vegades hi ha persones que no tenen ni puta idea, (per a què enganyar-nos)

Entre tantes coses, hi ha gent que encara val la pena. Hi ha gent que fa que la lluita siga menys pesada. Agraïsc a aquells que no m’han deixat perdre la fe en mi mateix, i també done gràcies als que m’han portat fins ací.

Com diu un amic, "la vida et dóna regals".

Després de tot aquest romanç, tornaré a escriure perquè crec que tinc alguna que altra cosa que dir.

El Reducte

¿On trobaràs un recer més càlid
que dins d'aquest silenci?

Mira la tarda a fora, que tranquil•la!

Es farà fosc molt lentament,
i si tens cura de no vulnerar
el temps que t'és donat per creure i créixer,
podràs, a poc a poc, tornar a recórrer
l'espai de tu mateix
en què tot esdevé clar i perdurable.

M. Martí i Pol. (Del llibre: "Per preservar la veu")

El viatge

Tinc un amic a qui l’agost passat li van regalar un viatge a la recerca del seu destí, però sense que haguera demanat fer eixe viatge i sense tan sols suposar que, en els temps que corrien, seria convidat a emprendre eixe llarg camí que pensava que ja tenia fet.
És dur. És dur trobar-se un dia enmig de la mar només amb un veler i sense brúixola, i haver de desplegar veles a la recerca d’una illa, un illot o tot un continent. Sense rumb i sense destí. Sense forces ni esperances.
Perquè tots, entre els quals m’incloc, sempre pressuposem que anem en el camí i la direcció correctes. I pas a pas la meta cada dia la tenim més a prop. Però el problema sorgeix quan ja no hi ha meta, no hi ha camí ni caminant. El vertader problema ve quan mirem cap arrere i pensem que teníem un passat, però fem la vista cap avant i res d’eixe passat estarà mai més amb nosaltres. Tot ha canviat en un segon. El castell més gran de l’univers, que créiem indestructible, ara resulta que és d’arena, i una onada menudeta en toca els fonaments i en un bufit ja no en queda res. Només pols, només records.
Anys arrere em tocà fer el mateix camí, i quan em vaig assabentar que el meu amic havia de començar aquell viatge regalat em vaig preocupar molt. Estava segur que aconseguiria passar-ho, però en la mar sempre hi ha tempestes i les forces a vegades ens juguen males passades. Fins i tot la persona més capacitada pot tindre un dia dèbil i corre el risc de ser engolida, en companyia del seu veler, per la immensitat de la mar.
Coneixent alguns dels trams del que li tocaria viure, alguns amics que estàvem en terra ferma intentàrem explicar-li què podia i què no podia fer en determinats moments. Però tots érem perfectament conscients que aquest camí l’havia de fer sol, i tan prompte com divisara terra ferma, podia alçar els braços perquè entre tots ancoràrem el veler i ho celebràrem com realment volíem.
Fins ací aquesta és una història com la que han viscut moltes altres persones a les quals els toca fer, en algun moment de la vida, el camí a la recerca del seu destí, i ho fan sense cap inconvenient. Però el motiu pel qual m’he decidit a escriure aquest apunt és per la dignitat amb què el meu amic es va mantindre en aquesta aventura.
Perquè va eixir amb una vela trencada d’una excursió anterior, perquè va haver de torejar les tempestes més fortes que puga haver-hi enmig de la mar, perquè s’havia quedat sense forces i perquè la nit era més llarga que el dia. Sí, a l’agost la nit era més llarga que el dia.
Però la dignitat i la valentia en els moments més durs demostren com són les persones. I el meu amic va demostrar que encara que l’aigua li arribara al coll i tocara morir, calia fer-ho amb el cap ben alt. I a pesar que no li quedaren forces i la mar celebrara la victòria, sempre en queden unes restes per a continuar lluitant.
I el rumb, entre la intuïció, les ganes i un poc de sort, es va anar adreçant. I a poc a poc el veler navegava més de pressa i a un ritme seré cap a alguna costa. I sempre amb el cap alt i la dignitat íntegra i pura.
I un matí, quan a l’octubre les nits es feien més curtes i els dies més llargs, va veure la costa. I tots vam veure desplegar la bandera del veler en senyal de victòria. I ens mirem i ens diguem que era segur que ho aconseguiria, però, és clar, estem més tranquils ara que comprovem que, efectivament, ha estat així.

Ara ja està en terra ferma. I no és que haja arribat a la meta del seu destí, tanmateix ja coneix les carreteres i disposa de més d’un GPS per si li fera falta.
Però em reitere, la dignitat, la valentia i el coratge són les virtuts que destaque del meu amic. Quan Dídac i Miquels siguen més fadrins i em pregunten què és la dignitat, els contaré aquesta història. Els diré que quan la mar li havia pegat la galtada que feia vint, el meu amic adreçà com va poder el seu veler, alçà el cap i li va dir a la mar: «La meua guerra no és amb tu. Pega’m tot el que vulgues, que jo igualment arribaré a terra».
Va per tu, P.

El Rellotge

Que no sone el rellotge cada matí
I així et pots quedar amb mi
Dormint espatarrats o abraçats
Tant em fa
Junts
Però el maleït despertador sona
Tots els dies a les 7:45
I esdevé el meu enemic
Perquè t’allunya de mi
T’envia primer al bany
Desprès a la dutxa
I així successivament
Fins que escolte el so del motor del cotxe
I ja no estàs
Te n’has anat
I queda un buit
Un immens forat en el teu costat del llit
I una immensa desolació en el meu costat
I el teu dolor esdevé el meu dolor,
en angoixa per no poder estar al teu costat
Protegir-te, sentir-te, tocar-te i mirar-te
I sona el meu telèfon
Parlem
Prenem algun cafè
Et mire radiogràficament per veure que estàs bé
Però, tu ho saps
I jo també
Que res és el mateix
Els nostres secrets
I silencis
Queden aparcats fins que tornes a casa
I en eixe instant,
Quan puges l’escala
Ens mirem un segon
No cal més
I tornem a ser aquells
Que estaven estirats al llit
Espatarrats, junts, separats
Enfadats, embogits, perduts
Extasiats o cansats
I el forat és una muntanya russa,
I el meu dolor és el teu dolor
I l’ amor?
El nostre amor va començar amb la primera mirada
I acaba…
No acabarà mai.

El futbol té codis

Seria molt oportú parlar hui de la classificació per al mundial de la selecció argentina, de com continue donant suport al Diego i de com de malament ha jugat l’equip tots els partits.

Però no. No vaig a escriure, ara que m’he decidit, sobre això. Contaré una anècdota d’una cosa que em passà quan jo era jove i intentava pegar-li al baló.

En l’equip en què jugava es procurava mantindre una estructura de bloc, plantejada des de la defensa fins a l’atac. Un marcatge 4-4-2 en què la defensa era sòlida, dura i rocosa; el mig camp, guerrer, però amb un migcampista de qualitat, un enganxament exquisit a l’estil Xavi Hernández i dues puntes ràpides amb gol.

Érem un equip campió, que destacava no solament per la virtut d’intentar tractar bé el baló, sinó per la solidaritat i l’entrega de tots per igual. A més, era un equip que destacava per ser un grup de companys, una estructura que havia començat de menuts i que feia deu anys que estava solidificada. Cadascú, qui més i qui menys, coneixia els secrets i les virtuts de l’altre, tant en el camp de joc com fora.

Però un dia, perquè en la vida sempre hi ha un però, sense cap explicació, se’n va anar l’entrenador i el substituïren per una altra persona que, hui quan ho pense, crec que no era ni entrenador.

El que quedava de lliga, amb la inèrcia que portava l’equip, si bé les coses no anaven com abans, l’absència del mentor de l’equip no es notà, almenys en els resultats.

El problema vingué l’any següent. La primera desgràcia fou que el central es va lesionar. No era un Beckembauer, però un jugador que no es notava i que treballava tot el partit per l’equip. A més, alguns partits els definia ell amb algun gol de cap. Era el típic central que no es veu, però que quan no està es nota una barbaritat i aleshores tothom el valora més.

El nou entrenador, al principi, provà amb el que tenia a la banqueta i intentà suplir la baixa per lesió amb la resta de defenses, però cap li apanyava. Aleshores optà per portar un central nou que, també puc dir-ho ara, mai no havia jugat a futbol. Era bon xic, però veia la redona quadrada.

L’equip aguantà. Ja no jugava tan bé ni guanyava tants partits. La classificació perillava i per primera vegada, miràvem la taula del descens com una cosa natural. La lesió del nostre Mariscal de l’àrea semblava més greu del que esperàvem, i els que alguna vegada foren un bloc començaven a tindre clevills. Tots sabem que quan l’aigua passa és difícil de parar. Com el vidre trencat, que una vegada es trenca ja mai més tornarà a ser el mateix.

Però un dia –en aquesta història hi ha dos peròs– tornà el central. I tots en posàrem contents perquè no sols era la tranquil·litat en la defensa, sinó la unificació de baix cap amunt. I d’acord que el vidre estava trencat, és cert que res era com abans, encara que interiorment tots pensàvem que aquella situació nosaltres, els d’abans, podíem revertir-la.

Tanmateix, la decepció va arribar quan el nou entrenador deixa en la banqueta el central. No el deixa perquè s’habitue a poc a poc al joc. El deixa i li diu que ja no té lloc en aquest equip. El deixa i li diu que a partir d’ara algun dia jugarà de marcador de punta si l’equip el necessita. Això sí, «ajuda el nou central i ensenya-li els secrets de l’ofici, tu més que ningú, perquè portes tota la vida jugant en aquesta posició».

El nostre central, un xicot més bé tranquil, tot i que sentí com un colp la situació, tragà i «xupà» banqueta tot el que feia falta.

Però l’equip continuava fallant en defensa. Les coses no anaven bé i la taula la miràvem cap amunt. Nosaltres, els que estàvem acostumats a veure-la cap avall.

Tot anava tan malament que a l’entrenador no li quedà un altre remei que cridar al nostre antic central i preguntar-li si volia tornar a jugar com a darrer, ordenant l’equip, manant i fent-se l’amo del centre de la defensa novament. Però, clar, tots tenim orgull i dignitat. L’entrenador no tenia previst l’orgull del central.

Aquell defensa experimentat pels anys de la posició, segurament havia mastegat un milió de vegades la situació, l’havia compartit amb el coixí mil i una voltes. I, si bé li sabia greu dir que no pels companys, pels anys de treball, per les alegries..., agafà aire, alçà el cap com ho feia Roberto Perfumo, i contestà: «Mestre, si no era bon fa un mes per a jugar al meu lloc, tampoc ho sóc ara».

El futbol té codis. La vida també.

El baló posa a cadascú al seu lloc

Si el futbol fóra una qüestió de lògica, seria un dels esports més avorrits que existeixen. Per això mateix, per la falta de lògica que conté, és tan divertit, apassionant i despertador de tantes sensacions, emocions i insensateses que al llarg de la nostra vida apreciem en les ànimes d’amics i adversaris.

Perquè el futbol, té eixe no-sé-què que no es pot explicar amb paraules científiques. És veure la cara del company de faena un dilluns al matí derrotat, abatut. Més desgraciat que si s’enfrontara a un problema familiar irreconciliable. I un arriba triomfal, estoic, amb el cor més ample que mai a la seua trobada. I li veus la cara. I saps, perquè tampoc es pregunta perquè però se sap, que a casa no li passa res. Que eixa cara, la cara de mala llet i amargor continguda, és perquè el cap de setmana anterior el seu equip va caure derrotat. Com també saps, que quan se’n va anar a dormir va tindre eixos 30 segons per a pensar que demà t’havia d’aguantar a tu. I maleeix tots els seus jugadors, els meus, la jornada. Trau comptes dels punts que falten, torna a maleir-me. Desitja que m’engripe. Torna a pensar en els punts i s’adorm.

El futbol no té lògica. Però té codis. En el futbol no sempre guanya el millor, però el que intenta jugar millor amb la redona generalment s’emporta el millor resultat. En el futbol no tots juguen a guanyar, però alguns guanyen sense voler fer-ho. No tots juguen a atacar, però l’única forma de fer gols i obtindre una victòria és atacant i fent gols.

Però hi ha una cosa que és infal·lible, i que potser és l’única cosa lògica que existeix dins del futbol. Al futbol només acaben jugant els que saben jugar al futbol, i estar en un terreny de joc no significa que un sàpia jugar al futbol.

Ja puc ser el futur fill de Messi, el nét de Maradona, el fill de Cruyff o el fill del Bill Gates, que si jo tinc els peus quadrats i em tiren una paret i torne una rajola no jugaré al futbol.

Potser, de menut, perquè mon pare és un tio important, l’entrenador de torn m’inclourà en l’equip titular, encara que fa dos dies que he començat a entrenar, i amb això cometrà alguna injustícia amb la resta dels companys. Potser, de menut, perquè mon pare és conegut de l’entrenador, em beneficie amb uns minuts més en el camp de joc i, a més, em deixen xutar els penals.

Però el futbol pot arribar a ser cruel, molt cruel. Perquè no hi ha mestres, perquè no es pot ensenyar a abaixar un baló en l’àrea. Perquè no es pot ensenyar a tindre la sang freda com un Messi. Perquè ni D10s pot ensenyar als seus pupils que facen el que feia ell. I perquè hi ha una frase que és tan certa com la catedral de Santiago: “Per al futbol un naix, no es fa”.
Quan jo era jovenet jugava al futbol. I alguna vegada em tocà viure en carn pròpia alguna injustícia futbolera per jugar en la mateixa posició que el fill de l’entrenador. Vaig estar diversos partits en la banqueta i no estava molt a gust perquè jo creia que podia ser titular. Però vaig aprendre, vaig aprendre moltíssim. Sobretot vaig aprendre que davant de les injustícies s’ha de treballar el doble i demostrar, des del respecte i l’honestedat, perquè un és favorit en el que reclama. Per això, quan visc situacions injustes sempre recorde les paraules d’un profe d’educació física. Em va dir: “Tu ets cent vegades millor que ell. Però tranquil, que jugue. Et convé que jugue. Perquè el baló posa a cadascú al seu lloc”.

Eixa frase no sols em va servir per al futbol. Em va servir per a la vida.