El viatge

Tinc un amic a qui l’agost passat li van regalar un viatge a la recerca del seu destí, però sense que haguera demanat fer eixe viatge i sense tan sols suposar que, en els temps que corrien, seria convidat a emprendre eixe llarg camí que pensava que ja tenia fet.
És dur. És dur trobar-se un dia enmig de la mar només amb un veler i sense brúixola, i haver de desplegar veles a la recerca d’una illa, un illot o tot un continent. Sense rumb i sense destí. Sense forces ni esperances.
Perquè tots, entre els quals m’incloc, sempre pressuposem que anem en el camí i la direcció correctes. I pas a pas la meta cada dia la tenim més a prop. Però el problema sorgeix quan ja no hi ha meta, no hi ha camí ni caminant. El vertader problema ve quan mirem cap arrere i pensem que teníem un passat, però fem la vista cap avant i res d’eixe passat estarà mai més amb nosaltres. Tot ha canviat en un segon. El castell més gran de l’univers, que créiem indestructible, ara resulta que és d’arena, i una onada menudeta en toca els fonaments i en un bufit ja no en queda res. Només pols, només records.
Anys arrere em tocà fer el mateix camí, i quan em vaig assabentar que el meu amic havia de començar aquell viatge regalat em vaig preocupar molt. Estava segur que aconseguiria passar-ho, però en la mar sempre hi ha tempestes i les forces a vegades ens juguen males passades. Fins i tot la persona més capacitada pot tindre un dia dèbil i corre el risc de ser engolida, en companyia del seu veler, per la immensitat de la mar.
Coneixent alguns dels trams del que li tocaria viure, alguns amics que estàvem en terra ferma intentàrem explicar-li què podia i què no podia fer en determinats moments. Però tots érem perfectament conscients que aquest camí l’havia de fer sol, i tan prompte com divisara terra ferma, podia alçar els braços perquè entre tots ancoràrem el veler i ho celebràrem com realment volíem.
Fins ací aquesta és una història com la que han viscut moltes altres persones a les quals els toca fer, en algun moment de la vida, el camí a la recerca del seu destí, i ho fan sense cap inconvenient. Però el motiu pel qual m’he decidit a escriure aquest apunt és per la dignitat amb què el meu amic es va mantindre en aquesta aventura.
Perquè va eixir amb una vela trencada d’una excursió anterior, perquè va haver de torejar les tempestes més fortes que puga haver-hi enmig de la mar, perquè s’havia quedat sense forces i perquè la nit era més llarga que el dia. Sí, a l’agost la nit era més llarga que el dia.
Però la dignitat i la valentia en els moments més durs demostren com són les persones. I el meu amic va demostrar que encara que l’aigua li arribara al coll i tocara morir, calia fer-ho amb el cap ben alt. I a pesar que no li quedaren forces i la mar celebrara la victòria, sempre en queden unes restes per a continuar lluitant.
I el rumb, entre la intuïció, les ganes i un poc de sort, es va anar adreçant. I a poc a poc el veler navegava més de pressa i a un ritme seré cap a alguna costa. I sempre amb el cap alt i la dignitat íntegra i pura.
I un matí, quan a l’octubre les nits es feien més curtes i els dies més llargs, va veure la costa. I tots vam veure desplegar la bandera del veler en senyal de victòria. I ens mirem i ens diguem que era segur que ho aconseguiria, però, és clar, estem més tranquils ara que comprovem que, efectivament, ha estat així.

Ara ja està en terra ferma. I no és que haja arribat a la meta del seu destí, tanmateix ja coneix les carreteres i disposa de més d’un GPS per si li fera falta.
Però em reitere, la dignitat, la valentia i el coratge són les virtuts que destaque del meu amic. Quan Dídac i Miquels siguen més fadrins i em pregunten què és la dignitat, els contaré aquesta història. Els diré que quan la mar li havia pegat la galtada que feia vint, el meu amic adreçà com va poder el seu veler, alçà el cap i li va dir a la mar: «La meua guerra no és amb tu. Pega’m tot el que vulgues, que jo igualment arribaré a terra».
Va per tu, P.