En mans de Déu

Ja és notícia mundial que D10S serà el nou entranador de la selecció argentina de futbol. Per a ser sincer, jo m’inclinava més per Carlos Bianchi. I, segons les enquestes que he llegit en diversos diaris argentins, la majoria de gent pensa el mateix que jo.
Però bé, una vegada que s’ha confirmat que el Diego serà el nou seleccionador no puc deixar d’enfrontar-me a sentiments contradictoris.
D’una banda, no sé si serà capaç de conduir un equip de futbol. No precisamnt perquè no sàpia de futbol, sinó per com de dicífil pot arribar ser portar un grup sempre difícil.
I, d’altra banda, estic content perquè ningú millor que ell per a ser el comandant d’una selecció que és més que una selecció.
No sols té la meua confiança, sinó que vull que isca bé.
És increïble, però així som els argentins, vull que isca bé més que per la meua selecció, per ell.
Molts amics sempre em diuen: “Vosaltres els argentins esteu bojos per Maradona”. I jo somric. Però potser és veritat.
Potser també és veritat que la gent ja té la il·lusió de tornar a un camp de futbol quan jugue la celeste i blanca i poder cridar tots a l’uníson el càntic més bonic que mai s’haja escoltat en un estadi: “Maradoooooooooooooo Maradooooooooooooo”.
Potser és veritat que no és el millor entrenador, però sí que és veritat que ara ens entrena D10S.
Ací us deixe un conte explicat per Alejandro Apo que tal vegada us puga aclarir la nostra bogeria.