15 d’oct. 2009

El futbol té codis


Seria molt oportú parlar hui de la classificació per al mundial de la selecció argentina, de com continue donant suport al Diego i de com de malament ha jugat l’equip tots els partits.

Però no. No vaig a escriure, ara que m’he decidit, sobre això. Contaré una anècdota d’una cosa que em passà quan jo era jove i intentava pegar-li al baló.

En l’equip en què jugava es procurava mantindre una estructura de bloc, plantejada des de la defensa fins a l’atac. Un marcatge 4-4-2 en què la defensa era sòlida, dura i rocosa; el mig camp, guerrer, però amb un migcampista de qualitat, un enganxament exquisit a l’estil Xavi Hernández i dues puntes ràpides amb gol.

Érem un equip campió, que destacava no solament per la virtut d’intentar tractar bé el baló, sinó per la solidaritat i l’entrega de tots per igual. A més, era un equip que destacava per ser un grup de companys, una estructura que havia començat de menuts i que feia deu anys que estava solidificada. Cadascú, qui més i qui menys, coneixia els secrets i les virtuts de l’altre, tant en el camp de joc com fora.

Però un dia, perquè en la vida sempre hi ha un però, sense cap explicació, se’n va anar l’entrenador i el substituïren per una altra persona que, hui quan ho pense, crec que no era ni entrenador.

El que quedava de lliga, amb la inèrcia que portava l’equip, si bé les coses no anaven com abans, l’absència del mentor de l’equip no es notà, almenys en els resultats.

El problema vingué l’any següent. La primera desgràcia fou que el central es va lesionar. No era un Beckembauer, però un jugador que no es notava i que treballava tot el partit per l’equip. A més, alguns partits els definia ell amb algun gol de cap. Era el típic central que no es veu, però que quan no està es nota una barbaritat i aleshores tothom el valora més.

El nou entrenador, al principi, provà amb el que tenia a la banqueta i intentà suplir la baixa per lesió amb la resta de defenses, però cap li apanyava. Aleshores optà per portar un central nou que, també puc dir-ho ara, mai no havia jugat a futbol. Era bon xic, però veia la redona quadrada.

L’equip aguantà. Ja no jugava tan bé ni guanyava tants partits. La classificació perillava i per primera vegada, miràvem la taula del descens com una cosa natural. La lesió del nostre Mariscal de l’àrea semblava més greu del que esperàvem, i els que alguna vegada foren un bloc començaven a tindre clevills. Tots sabem que quan l’aigua passa és difícil de parar. Com el vidre trencat, que una vegada es trenca ja mai més tornarà a ser el mateix.

Però un dia –en aquesta història hi ha dos peròs– tornà el central. I tots en posàrem contents perquè no sols era la tranquil·litat en la defensa, sinó la unificació de baix cap amunt. I d’acord que el vidre estava trencat, és cert que res era com abans, encara que interiorment tots pensàvem que aquella situació nosaltres, els d’abans, podíem revertir-la.

Tanmateix, la decepció va arribar quan el nou entrenador deixa en la banqueta el central. No el deixa perquè s’habitue a poc a poc al joc. El deixa i li diu que ja no té lloc en aquest equip. El deixa i li diu que a partir d’ara algun dia jugarà de marcador de punta si l’equip el necessita. Això sí, «ajuda el nou central i ensenya-li els secrets de l’ofici, tu més que ningú, perquè portes tota la vida jugant en aquesta posició».

El nostre central, un xicot més bé tranquil, tot i que sentí com un colp la situació, tragà i «xupà» banqueta tot el que feia falta.

Però l’equip continuava fallant en defensa. Les coses no anaven bé i la taula la miràvem cap amunt. Nosaltres, els que estàvem acostumats a veure-la cap avall.

Tot anava tan malament que a l’entrenador no li quedà un altre remei que cridar al nostre antic central i preguntar-li si volia tornar a jugar com a darrer, ordenant l’equip, manant i fent-se l’amo del centre de la defensa novament. Però, clar, tots tenim orgull i dignitat. L’entrenador no tenia previst l’orgull del central.

Aquell defensa experimentat pels anys de la posició, segurament havia mastegat un milió de vegades la situació, l’havia compartit amb el coixí mil i una voltes. I, si bé li sabia greu dir que no pels companys, pels anys de treball, per les alegries..., agafà aire, alçà el cap com ho feia Roberto Perfumo, i contestà: «Mestre, si no era bon fa un mes per a jugar al meu lloc, tampoc ho sóc ara».


El futbol té codis. La vida també.

1 comentari:

ginjol ha dit...

Bentornat. I ben trobada la història. Però això de Dieguito ara per ara em sembla injustificable. Ja en parlem.