14 de jul. 2008

Fa un dia que no escric

Estava llegint el bloc de Begonya i m’he adonat que fa cinc setmanes que no escric res. Quina vergonya de bloc! O més que un bloc sembla la llibreta d’apunts d’un desaparegut.

Si he de ser sincer, no tenia massa ganes d’escriure. És més, no tinc massa ganes d’esciure. Però com que porte cinc setmanes sense dir res i Begonya ho fa públic en el seu bloc «Dards enverinats. 5 setmanes sense dir ni pruna», comentaré les coses de les quals havia pensat escriure en aquest temps, però…

Primer que res, «la roja». Juguen bé, però a Itàlia, per qui jo apostava, no li guanyaren.

Cristiano Ronaldo, «vente pa Madrid». Que vaja, que vaja, que farem un donuts.

Futbet a Alfarb, jugue com mai. Malament, molt malament. A banda, trencament fibrilar. Ai l’edat!

El Barral d’Alfarb, uns tios de puta mare, amb qui m’he divertit molt.

Dídac jugà la final comarcal, es divertí, jugà bé i guanyà. I els de l’Albaida s’emportaren la bandera de campions plegadeta cap a casa.

Continue calent amb Calamaro. Sabeu què és un «cucumelo»?

El Reial Madrid. Cada dia tinc ganes d’escriure un post per a dir-los del mal que s’han de morir.

El meu Barça, Gordinho, el negre, la moció i la figa sa mare.

Una putada a un amic. Mon pare m’ensenyà que quan pegue ho faça de front.

Espais naturals, paratges per descobrir.

L’escorpí i la granota. No ha pogut amb la seua naturalesa.

La serp i la panderola. El dia que em toquen els collons, el contaré.

El millor bar del món: el Fran.

I me’n deixe molts més. Idees me’n sobren, però em falten ganes.

Diumenge passat vaig anar a comprar el diari (mentida si dic que com tots els diumenges, però queda de puta mare, no?) i quan vaig a pagar, la xica que atén i jo mantenim aquest diàleg:


–¿Me das la recuadrito de adelante?
Mire el diari i es coneix que no tenen fe en els articles d’opinió, perquè donar-li el requadret que em demanava significava no llegir-ne un sencer.
–Doncs no –conteste.
–¿Y el de atrás?
Era el de la campaña Llegir en valencià de la Fundació Bromera.
–Doncs tampoc. Jo quan compre el diari el compre tot.

El que més m’ha sorprés és que quan esperava que m’oferira el llibre de la campanya, em va mirar amb cara d’odi per no haver-li donat els requadrets, em digué què li devia i au.
Ara em pregunte, donen alguna cosa per eixos dos requadrets?
El diari ja l’he tirat. Però els requadrets els tinc a la tauleta de nit.

4 comentaris:

Tirant al cap ha dit...

Hola, Cristian! Pegant voltes per la xarxa, he trobat el teu bloc: que calladet ho tenies! Et retroenllace d'immediat, i també el de Begonya. Una abraçada des de la vora de la platja!

Ricard ha dit...

Cristian, que passa per aquest blog que s'ha quedat en silenci?

Vinga, escriu-me...

Lletra ha dit...

No, no, Cristian. De cinc setmanes, res. Ara ja en fa alguna més.

El Barral ha dit...

Quina sorpresa! Enhorabona! Està molt bé. Estic d'acord amb tu, cadascú ha d'escriure quan tinga ganes, que collons. Ara... per temes no serà. Però hauries d'haver fet una entrada com cal del Barral i d'Alfarb. Queda pendent! Ànim que ja tens una altre seguidor, o com a mínim un.