18 de set. 2008

Crisi

He escoltat aquesta paraula moltes vegades els últims dies.
Pensant en el tema, m’he adonat que als meus oïts ha sonat més vegades la paraula crisi que paraules com amor, triomf, esforç i moltes altres que m’haguera agradat sentir.
Vaig nàixer en un país en crisi. I vaig viure quasi trenta anys en un país en crisi. Es pot dir que sóc el fill de la crisi. Però quan dic que vaig viure en un país en crisi ho dic de veritat.
Només un exemple. Amb el diners amb què de matí compràvem una tele en color, ala vesprada no podíem comprar ni una en blanc i negre de segona mà. L’arròs tenia el preu segons l’hora del dia. A les 10 valia 1 peso, però potser a les 11 ja en valia 2.
I hi vaig viure.
I sabeu que més us puc dir? Potser per la meua immaduresa de mal estudiant, potser perl a meua inconsciència que encara em dura, no ho vaig passar tan malament.
Sabeu qui la passava malament en el meu país en crisi? Els que tenien diners. Els que havien jugat durant anys a comprar coses a 1 i vendre-les a 5. Els que compraven dòlars als arbolitos (algun dia hauré d’explicar que és un arbolito), a les 9 del matí a 5 pesos i els venien a les 3 de la vesprada a 7 pesos.
Eixos patiren la crisi.
Jo vivia amb els meus germans a La Plata i menjàvem uns asados espectaculars a principis de mes, encara que després estàvem unes setmanes a base d’arròs blanc, però com de bé ho passàvem.
Ara que estic ací i, per faena, he de contactar amb regidors per a explicar-los el pròxim llibre que publicarem al Nadal i que és un bon regal per als compromisos protocol·laris, em contesta que la idea és fantàstica, però... la crisi. Em pregunte, la crisi també deu ser cultural?
Ai mare meua si és així! Tal vegada gràcies a aquesta crisi entenga alguns aspetes de la meua antiga crisi.
Sabeu el que em deixa tranquil? En ple corralito financer argentí, la fira del llibre de Buenos Aires va batre rècords de públic. La gent llegia més, i, com que ja no funcionàvem tots com màquines, els argentins tornàrem a utilitzar el cervell, que feia temps que l’havíem guardat en l’armari, i a confiar més en el que es feia dins del país i per la gent de dins.
Els diners se’ns podran acabar, però sempre podrem tirar endavant, lluitant i vivint com puguem o com ens deixen. Però, quan se’ns acaben els llibres, podrem viure sense il·lusions?

3 comentaris:

Begonya ha dit...

Ai, quantes voltes hem parlat d'eixe arròs i de la tele que no poguéreu comprar per pensar-vos-ho dues voltes!
He viscut de prop l'1 a 1 (dòlar-peso), les monedes provincials (el lecop, el patacon) i el 3 a 1 (peso-dòlar). La gent ha sabut sortir-se'n i, almenys ara, cadascú és conscient de les seues limitacions.

Carmeta ha dit...

Ja era hora!! Ja no feia un dia que no escrivies!

La crisi? Per a mi, crisi és l'estat en què es troben aquells que abans guanyaven un cabàs de diners i ara en guanyen un grapat.
Tothom pot escoltar a les persones majors dient que abans la gent sabia renunciar a les banalitats per dur endavant una casa o una família, de vegades, nombrosa.
Crec que no hem de pensar en guanyar més, sinó en plantejar-nos quines coses són "imprescindibles", amb això, no patirem crisi.

Ricard ha dit...

Les crisis sempre són un punt d'inflexió. Per a alguns assumptes i persones pot resultar una vertadera catàstrofe, però, per a altres és tota una oportunitat per començar de nou i amb més forces. I per a aprofitar tot açò és fonamental transformar les amenaces en oportunitats. Tan de bo, aquesta crisi siga bona per a l'incert futur del llibre a casa nostra.