D'Amèrica a Alzira

Moltes vegades no tinc ganes d’escriure. Moltes altres no tinc tema sobre què escriure sense que em supose més d’un problema. Però altres vegades..., tinc dos assumptes de què parlar i no sé quin és més important. Bé, diguem que important, important... mmmm, cap dels dos, però que em toquen els collons tant l’un com l’altre, això us ho assegure.


Anem allà.


Eleccions als EUA. Si Urdaci diu CCOO, jo puc dir EUA, no?
Periodistes de prestigi, comunicadors, filòsofs crítics i mundans en sandàlies, quan es refereixen als Estats Units d’Amèrica, ho fan amb la parauleta següent, que m’exaspera: Amèrica.
No és que els xics no siguen els amos de la pilota, que sí que ho són. No és que ells no es pensen que viuen sols en eixe continent, que també ho pensen.
Però resulta que Amèrica és més que això. I quan escolte per la ràdio o la tele “eleccions americanes” és com si em tocara votar a mi també.
I no és que jo no els vulga, als amos del món, que també.
Aleshores, o aprenem geografia una altra vegada tots, o de Mèxic cap avall canviem el nom al continent. I deixem el nom d’Amèrica als estadounidencs, perquè, sincerament, no m’hi vull semblar en res.

L’altre tema és més mundà, més terrenal, més nostre, i per això potser més greu.


El divendres passat la UD Alzira va fer la presentació dels equips de l’escola de futbol.
El meu fill Dídac juga en la categoria de querubins, com l'any passat, i per això érem allà.
Tot molt bonic. Tots els xiquets impecables. Ixen al camp. Els pares aplaudeixen i somien en un nou Messi (jo no perquè Dídac ha eixit picapedrer i com a màxim puc somiar que siga com Puyol).
Fins ací tot normal.
Allò interessant va començar després de l’eixida dels xiquets, en el torn dels discursos.
Parla el director de l’escola i diu que els equips que juguen la lliga autonòmica han de desplaçar-se a Guadassuar o a Benifaió a jugar de locals, perquè l’Ajuntament encara no ha fet realitat la promesa del camp de gespa artificial.
Després, parla el president del club i comenta que si amb aquest camp els equips han aconseguit resultats òptims, seria d’esperar que el dia que l’Ajuntament faça el camp que toca els resultats serien encara millors.
Sona la segona telefonada per al regidor d’Esports que estava “de cos present”.
I va arribar el que em temia: torn del regidor.
Els pares de l’equip que va ascendir la temporada passada a la lliga autonòmica i que enguany es desplacen per a jugar de locals a altres pobles despleguen una pancarta i comença la pitada.
He de reconéixer que em va agradar.
Em va recordar a alguna manifestació rebentaactes.
El regidor parlant i tot l’estadi escoltant només la pitada. No sé què ha promés enguany. L’any passat i l’altre i l’altre... va prometre la gespa que els Reis s’oblidaren una vegada i una altra.
Si algú escoltà que ha promés enguany, per favor, que ens avise i així prepararem la gola per a l’any que ve.
Però espereu, que ací no acabà la cosa.
Hi havia en l’acte alguns jugadors del primer equip (enguany en 2a B). Xics d’altres llocs de l’estat espanyol i d’altres països.
I abans d’acabar, el regidor s’adreça a ells i puntualitza: “Voy a pasarme al castellano, si no estos muchachos no me entenderán”.
Mare, mare, mare... i mare!
Us imagineu al regidor (o l’equivalent polític que toque) de Liverpool, per exemple, passant-se al castellà perquè si no els espanyols i sud-americans de l’equip no l’entendran? Doncs no, veritat? Dirà el senyor o senyora en qüestió: “que s’apanyen i que aprenguen anglés”.
Doncs ací, ens apanyem també i aprenem anglés. Mira per on, ja li estic trobant sentit a l’educació per a la ciutadania!

En mans de Déu

Ja és notícia mundial que D10S serà el nou entranador de la selecció argentina de futbol. Per a ser sincer, jo m’inclinava més per Carlos Bianchi. I, segons les enquestes que he llegit en diversos diaris argentins, la majoria de gent pensa el mateix que jo.
Però bé, una vegada que s’ha confirmat que el Diego serà el nou seleccionador no puc deixar d’enfrontar-me a sentiments contradictoris.
D’una banda, no sé si serà capaç de conduir un equip de futbol. No precisamnt perquè no sàpia de futbol, sinó per com de dicífil pot arribar ser portar un grup sempre difícil.
I, d’altra banda, estic content perquè ningú millor que ell per a ser el comandant d’una selecció que és més que una selecció.
No sols té la meua confiança, sinó que vull que isca bé.
És increïble, però així som els argentins, vull que isca bé més que per la meua selecció, per ell.
Molts amics sempre em diuen: “Vosaltres els argentins esteu bojos per Maradona”. I jo somric. Però potser és veritat.
Potser també és veritat que la gent ja té la il·lusió de tornar a un camp de futbol quan jugue la celeste i blanca i poder cridar tots a l’uníson el càntic més bonic que mai s’haja escoltat en un estadi: “Maradoooooooooooooo Maradooooooooooooo”.
Potser és veritat que no és el millor entrenador, però sí que és veritat que ara ens entrena D10S.
Ací us deixe un conte explicat per Alejandro Apo que tal vegada us puga aclarir la nostra bogeria.

Crisi II

Aquest article ha estat publicat en el diari Crítica Digital de l'Argentina. El director és Jorge Lanata, a qui podeu escoltar dilluns a la vesprada en la tertúlia latinoamericana de La ventana de Gemma Nierga.
M'ha semblat bastant interessant per a posar-lo ací.

No analicen

¿Por qué no podemos celebrar la crisis del capitalismo sin que nos califiquen de
irresponsables o ignorantes? ¿Se cae el Imperio?
¿Se cae el Imperio? ¿Eso
es bueno o malo? ¿Por qué no podemos celebrar la crisis del capitalismo sin que
nos califiquen de irresponsables o ignorantes? ¿Por qué tenemos que preocuparnos
cuando las Bolsas cierran en baja, si cuando las acciones suben eso no tiene
ninguna influencia en nuestras vidas? ¿Por qué el gobierno norteamericano
invirtió 700 mil millones de dólares para salvar a banqueros irresponsables y
corruptos en lugar de aplicar el dinero público a proteger a los damnificados?
¿No era que la mano invisible del mercado lo arreglaba todo? George Bush se
convirtió en el líder que realizó la mayor intervención estatal de la historia.
¿Eso lo convierte en un héroe del socialismo real? ¿Por qué los miles y miles de
ciudadanos norteamericanos víctimas de los manejos financieros y de la
irresponsabilidad del gobierno no salen a pedir “que se vayan todos”? En la
novela negra norteamericana, muchas veces, se puede determinar quién es el autor
de un crimen investigando a aquel los que se beneficiaron con el delito. ¿Por
qué no se investiga a los que ganan con esta crisis, por ejemplo a los que
compran los bancos quebrados? ¿Por qué al grueso de la sociedad norteamericana
le cuesta tanto asociar las aventuras expansionistas y los gastos militares con
la hecatombe económica? El periodista Michael Moore, en una reciente carta
pública, señaló: “El objetivo de este rescate es proteger la obscena acumulación
de riqueza que ha sido amasada en los últimos ocho años. Es para proteger a los
accionistas que poseen y controlan a las corporaciones en Estados Unidos. Es
para asegurarse que sus yates y mansiones y su ‘forma de vida’ no sean
interrumpidos mientras que el resto de los estadounidenses sufren y luchan para
pagar las cuentas. Dejemos que los ricos sufran al menos una vez. Que paguen el
costo del rescate. Estamos gastando 400 millones de dólares al día en la guerra
de Irak. ¡Que acaben de una vez con la guerra y nos ahorraremos otro medio
trillón de dólares! Están protagonizando un golpe de Estado financiero en contra
de nuestro país”. ¿Por qué no se mide el índice de riesgo país de los Estados
Unidos? ¿Por qué todos corren a comprar dólares para resguardar sus ahorros, si
el país donde nace la crisis es el emisor de esos billetes? ¿Por qué nadie
reconoce que la crisis se potenció por el incentivo demencial al consumo que
lanzó sobre los ciudadanos norteamericanos y que fue financiado por las
hipotecas basura? ¿Será porque la creación ficticia de necesidades donde éstas
no existen se convirtió en la esencia misma del sistema? ¿Por qué no se dice que
si Barack Obama fuese blanco, el Partido Demócrata ya tendría asegurado el
triunfo en las elecciones y ahora, en cambio, se habla de comicios peleados?
¿Por qué Domingo Felipe Cavallo da lecciones de Economía y sugiere salidas para
la coyuntura mundial? ¿Por qué los periodistas consultan al ex ministro de
Carlos Menem y de la Alianza como si se tratara de un académico recién llegado
al país? ¿Por qué la Presidenta de la Nación, Cristina Fernández, critica a los
organismos de crédito internacional, pero anuncia que les pagará puntualmente a
los acreedores externos? ¿Cuál es el paradero del ministro de Economía de la
Argentina? Una ayuda: es un señor de barba, de apellido Fernández. ¿Por qué los
países de América Latina tienen que compartir las pérdidas de la debacle de los
países centrales si nunca fueron partícipes de las ganancias? ¿Por qué la región
–con excedentes alimentarios, autosuficiencia industrial, recursos humanos
calificados, mano de obra y recursos naturales abundantes– no puede convertir
esta crisis mundial en una oportunidad? ¿Por qué es tan difícil para los países
sudamericanos articular una estrategia común? Coordinar, por ejemplo, cómo
defender la producción nacional, los puestos de trabajo y los intereses de los
que menos tienen. ¿La Unión Sudamericana de Naciones sólo funciona cuando
peligra la democracia en algún país? El gran Tato Bores, en algunos de sus
memorables monólogos, se atrevía a sugerir: “Si quieren ser felices no
analicen”.

Reynaldo Sietcase. Crítica Digital. 09-10-08

La vida fàcil o la vida difícil

Necessitava uns caragols una mica especials i vaig telefonar a una ferreteria gran per veure si en tenien. Passà açò:

–Hola, és la ferreteria?
–Sí.
–Mira, estic buscant uns caragols amb unes característiques determinades.
–Ah, perdó. Has de telefonar al departament de vendes.
–Em pots donar el telèfon, per favor?
–Sí, és el mateix però amb l’extensió 238.
–Gràcies.

Marque el mateix telèfon i quan comença el missatge del contestador automàtic, teclege l’extensió 238.

–Hola.
–Hola.
–Estic buscant uns caragols amb unes característiques... (m’interromp)
–Ah, sí. Ara li passe.
–Perdó?
–Sí?
–Vosté no és amb qui acabe de parlar?
–Sí.
–Però jo he marcat l’extensió 238.
–Sí. L’altra persona és el meu company. Compartim telèfon. Ell està en la taula del meu costat. S’encarrega de vendes i jo de recanvis.

Quan li passa el telèfon al company, penge.

Em vénen al cap dues coses: una és l’acudit d’Eugenio sobre les ovelles. Les blanques són meues, i les negres també.

La segona cosa que em ve al cap és un poema de Benedetti. Aquest:


Grietas
de Mario Benedetti


La verdad es que
grietas
no faltan
así al pasar recuerdo
las que separan a zurdos y diestros
a pequineses y moscovitas
a présbites y miopes
a gendarmes y prostitutas
a optimistas y abstemios
a sacerdortes y aduaneros
a exorcistas y maricones
a baratos e insobornables
a hijos pródigos y detectives
a borges y sábato
a mayúsculas y minúsculas
a pirotécnicos y bomberos
a mujeres y feministas
a aquarianos y taurinos
a profilácticos y revolucionarios
a vírgenes e impotentes
a agnósticos y monaguillos
a inmortales y suicidas
a franceses y no franceses
a corto o a larguísimo plazo
todas son sin embargo
remediables
hay una sola grieta
decididamente profunda
y es la que media entre la maravilla del hombre
y los desmaravilladores
aún es posible saltar de uno a otro borde
pero cuidado aquí estamos todos
ustedes y nosotros
para ahondarla
señoras y señores
a elegir
a elegir de qué lado
ponen el pie.

Crisi

He escoltat aquesta paraula moltes vegades els últims dies.
Pensant en el tema, m’he adonat que als meus oïts ha sonat més vegades la paraula crisi que paraules com amor, triomf, esforç i moltes altres que m’haguera agradat sentir.
Vaig nàixer en un país en crisi. I vaig viure quasi trenta anys en un país en crisi. Es pot dir que sóc el fill de la crisi. Però quan dic que vaig viure en un país en crisi ho dic de veritat.
Només un exemple. Amb el diners amb què de matí compràvem una tele en color, ala vesprada no podíem comprar ni una en blanc i negre de segona mà. L’arròs tenia el preu segons l’hora del dia. A les 10 valia 1 peso, però potser a les 11 ja en valia 2.
I hi vaig viure.
I sabeu que més us puc dir? Potser per la meua immaduresa de mal estudiant, potser perl a meua inconsciència que encara em dura, no ho vaig passar tan malament.
Sabeu qui la passava malament en el meu país en crisi? Els que tenien diners. Els que havien jugat durant anys a comprar coses a 1 i vendre-les a 5. Els que compraven dòlars als arbolitos (algun dia hauré d’explicar que és un arbolito), a les 9 del matí a 5 pesos i els venien a les 3 de la vesprada a 7 pesos.
Eixos patiren la crisi.
Jo vivia amb els meus germans a La Plata i menjàvem uns asados espectaculars a principis de mes, encara que després estàvem unes setmanes a base d’arròs blanc, però com de bé ho passàvem.
Ara que estic ací i, per faena, he de contactar amb regidors per a explicar-los el pròxim llibre que publicarem al Nadal i que és un bon regal per als compromisos protocol·laris, em contesta que la idea és fantàstica, però... la crisi. Em pregunte, la crisi també deu ser cultural?
Ai mare meua si és així! Tal vegada gràcies a aquesta crisi entenga alguns aspetes de la meua antiga crisi.
Sabeu el que em deixa tranquil? En ple corralito financer argentí, la fira del llibre de Buenos Aires va batre rècords de públic. La gent llegia més, i, com que ja no funcionàvem tots com màquines, els argentins tornàrem a utilitzar el cervell, que feia temps que l’havíem guardat en l’armari, i a confiar més en el que es feia dins del país i per la gent de dins.
Els diners se’ns podran acabar, però sempre podrem tirar endavant, lluitant i vivint com puguem o com ens deixen. Però, quan se’ns acaben els llibres, podrem viure sense il·lusions?

Fa un dia que no escric

Estava llegint el bloc de Begonya i m’he adonat que fa cinc setmanes que no escric res. Quina vergonya de bloc! O més que un bloc sembla la llibreta d’apunts d’un desaparegut.

Si he de ser sincer, no tenia massa ganes d’escriure. És més, no tinc massa ganes d’esciure. Però com que porte cinc setmanes sense dir res i Begonya ho fa públic en el seu bloc «Dards enverinats. 5 setmanes sense dir ni pruna», comentaré les coses de les quals havia pensat escriure en aquest temps, però…

Primer que res, «la roja». Juguen bé, però a Itàlia, per qui jo apostava, no li guanyaren.

Cristiano Ronaldo, «vente pa Madrid». Que vaja, que vaja, que farem un donuts.

Futbet a Alfarb, jugue com mai. Malament, molt malament. A banda, trencament fibrilar. Ai l’edat!

El Barral d’Alfarb, uns tios de puta mare, amb qui m’he divertit molt.

Dídac jugà la final comarcal, es divertí, jugà bé i guanyà. I els de l’Albaida s’emportaren la bandera de campions plegadeta cap a casa.

Continue calent amb Calamaro. Sabeu què és un «cucumelo»?

El Reial Madrid. Cada dia tinc ganes d’escriure un post per a dir-los del mal que s’han de morir.

El meu Barça, Gordinho, el negre, la moció i la figa sa mare.

Una putada a un amic. Mon pare m’ensenyà que quan pegue ho faça de front.

Espais naturals, paratges per descobrir.

L’escorpí i la granota. No ha pogut amb la seua naturalesa.

La serp i la panderola. El dia que em toquen els collons, el contaré.

El millor bar del món: el Fran.

I me’n deixe molts més. Idees me’n sobren, però em falten ganes.

Diumenge passat vaig anar a comprar el diari (mentida si dic que com tots els diumenges, però queda de puta mare, no?) i quan vaig a pagar, la xica que atén i jo mantenim aquest diàleg:

–¿Me das la recuadrito de adelante?
Mire el diari i es coneix que no tenen fe en els articles d’opinió, perquè donar-li el requadret que em demanava significava no llegir-ne un sencer.
–Doncs no –conteste.
–¿Y el de atrás?
Era el de la campaña Llegir en valencià de la Fundació Bromera.
–Doncs tampoc. Jo quan compre el diari el compre tot.

El que més m’ha sorprés és que quan esperava que m’oferira el llibre de la campanya, em va mirar amb cara d’odi per no haver-li donat els requadrets, em digué què li devia i au.
Ara em pregunte, donen alguna cosa per eixos dos requadrets?
El diari ja l’he tirat. Però els requadrets els tinc a la tauleta de nit.

Casualitats o causalitats

Quan era menut, una veïna tenia una gossa que es deia Diana. Ara que sóc un adult, els meus fills tenen una veïna que té una gossa que s’anomena Diana. La Diana que jo vaig conéixer quan era xicotet va ser assassinada amb verí per algun criminal que eixe dia estava avorrit. Mai vaig saber qui va ser, però tots sempre sospitàrem del mateix. El temps posa a cadascú al seu lloc.
Casualitat o causalitat? Difícil resposta. Seré sincer amb vosaltres i diré que no crec en les casualitats. Estic convençut que cada acte humà té la seua conseqüència i, per tant, res queda en mans de l’atzar.
Per això quan diem o fem alguna cosa hem de ser responsables amb les conseqüències que això pot generar. En poques paraules, que cadascú es fa càrrec del que fa i del que diu.
Quan vaig començar a escriure aquest bloc crec que vaig ser clar a ressaltar que no escric per a fer amics. Tampoc enemics.
Però sí, des del principi tinc una cosa totalment clara: em reafirme en tot el que dic i les conseqüències pel que dic no són una casualitat. És mes, no vull que siguen una casualitat perquè no crec en les casualitats.
Feia una setmana que no escrivia. He escoltat diverses opinions de gent també diversa: amics, familiars i coneguts.
A tots els done les gràcies. Als que em diuen que els agrada el que escric. Als que em diuen que vaja amb compte amb el que escric, als que no em diuen res però sé que em lligen, i als que em censuren perquè no s’enfade ningú.
Creieu-me: que hui em recorde de tots vosaltres no és una casualitat.

Calamaro

La veritat és que porte diversos dies amb idees però sense ganes d’escriure. I a vegades quan no es diuen les coses a temps després és tard. I com este bloc no és un diari íntim però sí un bon espai per a dir el que em dóna la gana. Així que parlaré de dos temes que, d’alguna manera, es relacionen.
Primer que res, volia comentar algunes coses sobre el no-recital d’Andrés Calamaro a Burjassot. Si bé Begonya ja se m’ha avançat, m’anime a parlar-ne igualment perquè direm coses diferents.
Jo a Calamaro fa més de deu anys que el vaig veure cantar a la plaça Moreno de La Plata. Aquella nit que va dir la frase «que buena noche para fumarse un porrito».




El van jutjar per allò mentre els xiquets es continuen morint de fam en alguna villa misèria. Realitats argentines.
La veritat és que volia veure novament al «rima fàcil» perquè des d’aquells anys fins a hui crec que ha evolucionat i algunes coses que ha fet ara m’agraden. I també em feia il·lusió anar al recital perquè a Begonya sí que li agrada molt i, després d’haver vist a Fito Páez a l’estadi Obras juntament amb el Flaco Spinetta i Charly García, només ens faltava veure a Calamaro junts i així podríem comentar als nostres néts algun dia que havíem vist en directe molts dels bons cantants de l’altre costat de l’oceà.
Ara bé, Calamaro no cantà per pluja. Que al 10dB passe dues setmanes el mateix és molt mala sort, però que tampoc tinguen una alternativa és molt mala previsió.
I Calamaro deixà deu mil persones amb ganes d’escoltar-lo. Diuen que un problema pot convertir-se en una oportunitat. Si jo fóra Calamaro triaria una plaça de qualsevol comarca i tornaria la il·lusió a tots els que ens mullarem amb la pluja dues setmanes seguides.
Si fa això, rima fàcil passarà a tindre un lloc al meu cor al costat de Fito, Charly, León Gieco, la Negra Sosa i Víctor Heredia.
L’altra cosa de què volia parlar era del partit Catalunya-Argentina. Ja sabem que guanyà Argentina 0 a 1 en un partit discret. Jo defense la llengua, estime aquest país, els meus fills són fills d’aquest país, però... la celeste i blanca és la celeste i blanca.
És la que va vestir Rattín, (i quan el van expulsar s’assegué en l’estora de la reina d’Anglaterra) és la mateixa que es va posar Mario Alberto "el Matador" Kempes quan va alçar per primera vegada una copa del món. Però crec que me’n vaig enamorar el 86, quan en la cuina de ma casa amb mon pare celebràrem el triomf a Anglaterra. Va ser la celebració d’un poble sencer que festejava alguna cosa més que un triomf. Potser d’alguna manera celebràvem tots, a manera de venjança i consol, els gols de Maradona, i els nostres plors no eren per haver guanyat un partit de futbol, sinó per tots els que no havien vist eixe partit morts a Malvines. Una guerra en què ens van ficar cinc militars fills de puta.
Calamaro diu en una cançó que som el país de la pilota i a vegades pense que té raó.

Memòria

Tinc una amiga que em recorda alguna cosa i no sé ben bé què és. Em passa molt sovint que determinada gent o determinades coses em recorden unes altres, i la meua capacitat associativa es col·lapsa i no aconseguisc dilucidar el perquè ni a qui o a què ho associe.
La meua amiga és una persona comuna que potser l’únic error que ha comés en aquesta vida ha estat no saber triar bé (no és poc com a error).
Primer, va tindre de nóvio a una persona que tenia el doble d’anys que ella. No pels anys deixava de ser encantador, carismàtic i, a simple vista, bona persona. A poc a poc van anar construint una vida en comú però... Hi havia un problema.
Ell era casat, tenia fills, obligacions i moltes promeses passades que complir que eren imcompatibles amb totes les promeses que li feia a ella.
La relació durà un temps. Fins que les promeses es van esgotar i les dues parts es van adonar que no podien seguir juntes.
Després, la meua amiga va aconseguir un nou nóvio que no era casat. Les seues intencions no sé si alguna vegada van ser bones però sempre va tindre algunes idees fixes i clares. Primer estaven els seus objectius, els seus capricis i les seues aficions i, després de tot, la relació.
De tota manera, com que prometia una vida de felicitat i grans aventures, ella s’hi va casar.
El matrimoni durà fins que la meua amiga se’n va cansar. Tardà moltíssim a cansar-se i a adonar-se que tot el que ell deia era una mentida. Però, més prompte o més tard, tothom es cansa.
Totes les nits intente esforçar-me per a relacionar a qui o a què s’assembla la meua amiga.
Hui com l’apunt va de la poca memòria que tinc, també vull confessar que conec un país que em recorda a alguna cosa i no sé què és.
Primer, es va triar perquè governaren i conduïren aquesta terra un grup que prometia més del que podia. I moltes vegades les seues promeses eren impossibles d’executar, bé siga per falta de ganes o per incompatibilitat amb el govern central.
El poble es cansà d’això i abandonà la relació.
Després, van arribar uns altres que tenien clars els seus objectius però van prometre felicitat i grans aventures (algunes executades i altres per executar).
Aquesta vegada el poble està tardant a adonar-se que tot és una mentida. Però, més prompte o més tard,tothom es cansa.
Tant de bo siga més prompte que més tard.
Ui! Crec que en escriure aquest apunt m’ha vingut al cap a qui em recorda la meua amiga.

Mi vieja

La vida ens deixa postals fantàstiques, sentiments que guardarem fins l’últim dia de les nostres vides, i satisfaccions indescriptibles.
Ahir, com quasi tots els dies, em vaig connectar a la xarxa una bona estona per a veure correus, el bloc, qüestions de la faena i llegir els coneguts que escriuen en la blocoesfera.
A la mitja hora d’estar connectat va aparéixer en el messenger ma mare. I ara us comentaré per què tinc ganes de parlar d'ella hui.
Ma mare té 67 anys, no té estudis i, com diríem ací, no té por de res.
De les coses que recorde d’ella puc dir, per exemple, que va fundar i va manar construir una capella de barri, per la qual ha sacrificat mitja vida. (Sí, ma mare és tan catòlica que ha resat tant en aquesta vida, que la resta de la família estem salvats i per això no xafem una església.)
La recorde com si fóra hui recorrent tot el barri casa per casa per a vendre rifa i així traure diners per a arreglar el sostre de la capella, o regatejar a constructors, obrers i llanterners en nom de sant Josep, patró del barri.
Després resar se li quedà curt i com que al barri on vivíem hi havia més famílies de les que tots voldríem en el límit del llindar de la pobresa, va fundar un menjador infantil. Però no sols el va fer construir, sinó que a més de donar-hi de menjar a una trentena de xiquets i les seues mares, va aconseguir una psicopedagoga i una psicòloga de bades. Va tocar la porta del despatx de l’alcalde del poble un munt de vegades, fins que va aconseguir un subsidi mensual per als xiquets. I al principi no tenia cuinera i cuinava ella.
Després de vora deu anys al capdavant de la capella i del menjador, ara n’és quasi l’ama. Qui vol alguna cosa de Sant Josep, la busca a ella en comptes de parlar amb el rector.
Ma mare és l’única persona que conec que per un putxero va guanyar un viatge a Espanya. Es presentà al concurs de cuina típica del campionat dels Juegos de los Abuelos Bonaerenses, d’abast nacional. A qui se li pot ocórrer participar amb un putxero, que, per cert, cap de la família hem tastat? Eixa és ma mare.
Fa temps volia un ordinador i amb les restes de PC vells va aconseguir que algú (té una gran capacitat de convenciment) li muntara alguna cosa pareguda a un CPU. I després li va demanar al meu nebot de 12 anys que li ensenyara a usar eixe aparell modern per a ella. D’això fa a penes uns mesos.
Ahir, com cada setmana, xarràvem en el messenger i va entrar a aquest bloc (per ella va el traductor). En va comentar que té pensat començar a estudiar idiomes (llàstima que a Azul no ensenyen català).
Aquest apunt no és un dard. És un homenatge. I és l’escrit d’un fill orgullós de la mare que li ha tocat en sort.
I tant de bo siga certa la dita que diu que un és com la mare que l'ha parit.
Ara bé, ma mare m’ensenyà a fer país sense parar la mà. País per país.
I no dubte que en aquesta terra hi ha una gran quantitat de gent com ella.
Per tot el que he aprés de ma mare, no entenc com hi ha gent que diu que fa país però primer s’ompli les butxaques.

L'hereu

La veritat és que tinc dues idees que em van pel cap per a escriure l’apunt de hui. En certa mesura això és bo, perquè tindria una reserva per a l’escrit de demà per exemple. Però no, aquest no és el cas. Tinc la memòria curta i segurament se m’oblidarà de comentar que això era i no era dos amics que van muntar una empresa junts (xic i xica) i un d’ells no feia «puntada sin hilo» (no sé com es diu en català).
Tot el que envoltava la seua sòcia era un element perillós per als seus interessos i per aquest motiu, un objectiu a destruir. Passà el temps, ell va destruir molts objectius i quan es va veure que potser no li quedava tanta vida per recórrer, també va intentar destruir-la a ella. Diguem que és semblant al conte de la granota i l’escorpí.
Bé, anem amb el tema de què realment volia parlar hui.
Tots som hereus i tots heretem. Qui més, qui menys ha heretat una bicicleta, un parell de bótes de futbol, una samarreta de la selecció espanyola (ni de broma), llibres de text, etc.
És el cas del meu fill Miquel. Té 11 mesos i tot el que tenia fins ahir era heretat. Entre els seus cosins i Dídac (el meu fill major) a Miquel només li faltat heretar algun bolquer cagat perquè és el quart nadó que arriba a la família.
Però hi ha a l’altra cara de totes les herències. S’hereten els guanys i els deutes. A Miquel, li ha tocat heretar un cotxet de tercera mà, en què no ajustaven els cinturons, el respatller no se sostenia com al principi i quan menys ho esperaves, la cadireta es convertia en llit. Les marques de les batalles passades, i de les farinetes menjades, es divisaven sense examinar-ho detalladament.
Decidim amb la Begonya comprar un cotxet un tant més lleuger que l’anterior (per a viatjar més còmodes) en una botiga especialitzada en xiquets. Un baby-no-sé-què d’aquests.
Quan arribàrem a la botiga i vaig veure que no hi havia ningú més que nosaltres i cinc empleades per a atendre’ns fins i tot em vaig sentir important. Però dos passes dins de la botiga i ja vaig començar a notar que les dependentes en comptes d’anar a la nostra cerca començaven a desaparéixer entre cotxets, bressols i engronsadores.
Després de cinc minuts mirant productes sols i desorientats, vaig decidir mirar fixament a una de les cinc treballadores, que s’havien tornat a reunir per a seguir la xarrada, i començar a preguntar-li característiques dels productes.
Em va atendre durant deu segons, i no mentisc. A la meua pregunta em va respondre: «Eixe producte està a l’entrada de la botiga. Vaja allí i mire’l.»
La meua pregunta és com baby-no-sé-què d’aquests es permet el luxe de tindre cinc persones que no tenen ganes de vendre. I per què, cada vegada més, es reflecteix la falta de professionalitat en tot tipus de sectors. L’únic que demane és que si vaig a una botiga de bebés, la persona que hi treballa m’atenga i m’aclarisca els dubtes que puga tindre per a triar entre un producte o un altre. No és com comprar-te roba, que vas i t’ho emproves. Ací has de saber com es plega, quins accessoris porta, quins colors hi ha…
Com el que havia de veure estava prop de la porta, segons la dependenta, perquè no ho vaig trobar, vaig optar per agafar la porta i anar-me’n. A part de tot açò, l’única treballadora amb qui vaig aconseguir parlar, òbviament, no parlava valencià.
Me’n vaig anar a una altra botiga de bebés i per fi Miquel estrena cotxet. Ara va com un huit i, perquè encara no parla, sinó diria que el seu cotxet té eixa olor tan exquisida de nou que tenen les coses acabes de comprar.
Per cert, la senyora que em va atendre en la segona botiga, tenia una amabilitat extraordinària i una professionalitat digna de destacar. Tampoc parlava valencià, perquè era andalusa, però, almenys, no em va mirar amb cara de pòquer quan m’hi vaig adreçar.
Si no em falla la memòria, demà contaré la història de l’amic que va trair l’amiga. Si trobara una agenda ho anotaria per a no oblidar-me’n.

Els divos

De vegades pense que he tingut molta més sort de la que realment em meresc. Si bé sóc dels que pensen que la sort no arriba sola sinó que es busca. Més o menys com el destí. El que es tira d’un cinqué pis busca el destí, no és el destí el que l’ha buscat a ell. Segurament algú dirà que estava escrit en el destí que s’havia de tirar d’un cinqué pis, però aixó és una suposició massa rebuscada per a mi.
Bé, seré clar, em negue a creure en el destí per dues coses. La primera és que, si crec en el destí, he de pensar automàticament que sóc un titella d'algú. La segona, fonamental i per la qual mai creuré en el destí, és perquè el gol que li va fer el Diego als anglesos, ni Déu —si Déu existira—, s’hauria pogut imaginar una obra d’art semblant.
Tornem al gra, que sovint me’n vaig del tema, serà un poc per la meua naturalesa o serà perquè els argentins per a dir panera primer negociem amb l'amo del blat?
Doncs això, en la meua relació amb la sort, jo l’he buscada i ella m’ha trobat i no hi jugue a fet i amagat. Explicaré, aleshores, el perquè de la sort.
Des que vaig baixar de la pastera amb ales (aerolínies sud-americanes) el meu primer treball, ja m’acostà a la cultura, als llibres, a autors, fundacions, etc.
Després, vaig canviar de faena, però vaig continuar relacionant-me amb el món de la cultura, i a poc a poc vaig començar a formar part d'un país, d'un sentiment compartit per un muntó de gent que creu, sent i defén un país, una llengua i una cultura.
Hui en dia, compartint l’opinió de la Marta Insa en aquest apunt, pense que sóc d'allà, però estime aquest país. De fet, als meus amics sempre els dic que sóc un català del sud, no importa de quin sud.
Porte bastant de temps ací i he conegut molta gent. De tot tipus. Des de policies fins a autors de renom. Des de gerents de banc fins a marginals en extrema pobresa.
Però als que vull regalar el meu primer dard són uns que he conegut últimament que em porten entre l'agonia i la còlera.
Segons el diccionari, un divo és una persona del món de l'espectacle o un personatge il·lustre. Bé, he conegut persones que pensen que són divos però ni són il·lustres ni artistes. Art en tenen, però artistes no són.
Diem que volem fer un país gran i topem amb gent que si no bufa el vent del cantó que li agrada, no parla, o si no ve el so de tal lloc, no canta.
També estan els que, per qualsevol fotesa que no ha eixit com ells esperaven, els agafa un atac de còlera i telefonen als directius per a demanar explicacions i responsabilitats.
Això sí, tots parlen correctament i tots volen fer país. Són aquells gràcies a la intervenció dels quals se salva el xou, i els que s'abracen amb l’alcalde i els regidors en tots els ajuntaments mentre que s'obliden de l'agutzil que els obri la porta.
Eixos són els divos. Autors, cantants, artistes, tècnics i pelotudos que fan país mirant-se la cartera.

Una estadística roïna i a l'atzar que pot ajudar a entendre algunes coses:
1 país
5 milions d'habitants
2,5 milions parlen la nostra llengua
1,5 milions la lligen
750.000 poden comprar llibres
350.000 compren llibres
170.000 veuen alguna vegada l’obra d’un divo
80.000 es plantegen comprar un títol (ESO inclòs)
20.000 compren un títol (nombre elevadíssim)
10.000 el lligen

Per tant, de quin divo estem parlant?
Pot ser que hi haja alguna persona que per tindre 10.000 lectors es pense que està més enllà del bé i del mal?
Malgrat tot, gràcies que encara queden persones fantàstiques que realment fan país i quan els telefone per a anar a fer una animació lectora per a deu jubilats o per a cent xiquets sense importar-los on han d’anar, què cobraran i si podran passar el tiquet de la gasolina i del café.
Eixos, realment, sí que fan un país gran. Perquè tant els fa seure a prendre un café amb l'alcalde del poble que amb el tio Canya. Perquè no obliden mai que el tio Canya és part important de la nostra història. Eixos són el que realment fan país.
Deixe una última pregunta en l’aire. Si un divo de les lletres cobra 1.500 nanos per una conferència, què haurien de cobrar hui en dia Fuster o Estellés?

Comencem pel principi

Sincerament la idea d’obrir un bloc em ronda pel cap des de fa bastant de temps. He pensat moltes vegades crear un bloc en el qual poder expressar els meus sentiments, les meues sensacions i, perquè no dir-ho, les meues ràbies en moltes ocasions.
No sabia molt bé com fer-ho, i sempre ho deixava estar per la vergonya de ser llegit, ser, en certa manera, despullat per algun lector conegut que, un dia d’avorriment, passe per una pàgina i es trobe amb la grata sorpresa que el bandarra que escriu de l’altre costat és una persona coneguda.
Ací és on sorgeix el problema. Què tinc a dir? Què diré sense renunciar als meus pensaments, però al mateix temps sent políticament correcte amb els meus veïns, els meus amics i tot aquell que potser alguna vegada haja conegut?
La tasca no és fàcil quan una persona vol dir el que pensa però sense ferir les persones en què pensa, per exemple.
Però amb els anys també m’he adonat que és menys saludable guardar-se la ràbia i engolir-se els disgustos, que dir el que realment és necessari en alguns moments, encara que la paraula faça més mal que l’espasa, i les realitats i les amistats després d’un discurs mai tornen a ser com eren.
Per això he tardat tant de temps a crear el meu bloc. Perquè no tenia clar si podia i volia parlar de tot el que se m’ocorreguera, i també perquè ja no tinc 20 anys i pense una mica més les coses.
Tinc dues coses clares: escriuré el que m’abellisca i no escriuré per a fer amics. Els meus amics són els mateixos de sempre, estan molt lluny d’ací i no els canvie.
Per això, si algú se sent ofés serà perquè realment l’haurà ofés el que ha llegit i si a algú li dol el que escric doncs que pense que ja no tinc 20 anys i he moderat molt el que he escrit.
Com diu el Serrat: «Mai és trista la veritat, el que no té és remei».