D'Amèrica a Alzira

Moltes vegades no tinc ganes d’escriure. Moltes altres no tinc tema sobre què escriure sense que em supose més d’un problema. Però altres vegades..., tinc dos assumptes de què parlar i no sé quin és més important. Bé, diguem que important, important... mmmm, cap dels dos, però que em toquen els collons tant l’un com l’altre, això us ho assegure.


Anem allà.


Eleccions als EUA. Si Urdaci diu CCOO, jo puc dir EUA, no?
Periodistes de prestigi, comunicadors, filòsofs crítics i mundans en sandàlies, quan es refereixen als Estats Units d’Amèrica, ho fan amb la parauleta següent, que m’exaspera: Amèrica.
No és que els xics no siguen els amos de la pilota, que sí que ho són. No és que ells no es pensen que viuen sols en eixe continent, que també ho pensen.
Però resulta que Amèrica és més que això. I quan escolte per la ràdio o la tele “eleccions americanes” és com si em tocara votar a mi també.
I no és que jo no els vulga, als amos del món, que també.
Aleshores, o aprenem geografia una altra vegada tots, o de Mèxic cap avall canviem el nom al continent. I deixem el nom d’Amèrica als estadounidencs, perquè, sincerament, no m’hi vull semblar en res.

L’altre tema és més mundà, més terrenal, més nostre, i per això potser més greu.


El divendres passat la UD Alzira va fer la presentació dels equips de l’escola de futbol.
El meu fill Dídac juga en la categoria de querubins, com l'any passat, i per això érem allà.
Tot molt bonic. Tots els xiquets impecables. Ixen al camp. Els pares aplaudeixen i somien en un nou Messi (jo no perquè Dídac ha eixit picapedrer i com a màxim puc somiar que siga com Puyol).
Fins ací tot normal.
Allò interessant va començar després de l’eixida dels xiquets, en el torn dels discursos.
Parla el director de l’escola i diu que els equips que juguen la lliga autonòmica han de desplaçar-se a Guadassuar o a Benifaió a jugar de locals, perquè l’Ajuntament encara no ha fet realitat la promesa del camp de gespa artificial.
Després, parla el president del club i comenta que si amb aquest camp els equips han aconseguit resultats òptims, seria d’esperar que el dia que l’Ajuntament faça el camp que toca els resultats serien encara millors.
Sona la segona telefonada per al regidor d’Esports que estava “de cos present”.
I va arribar el que em temia: torn del regidor.
Els pares de l’equip que va ascendir la temporada passada a la lliga autonòmica i que enguany es desplacen per a jugar de locals a altres pobles despleguen una pancarta i comença la pitada.
He de reconéixer que em va agradar.
Em va recordar a alguna manifestació rebentaactes.
El regidor parlant i tot l’estadi escoltant només la pitada. No sé què ha promés enguany. L’any passat i l’altre i l’altre... va prometre la gespa que els Reis s’oblidaren una vegada i una altra.
Si algú escoltà que ha promés enguany, per favor, que ens avise i així prepararem la gola per a l’any que ve.
Però espereu, que ací no acabà la cosa.
Hi havia en l’acte alguns jugadors del primer equip (enguany en 2a B). Xics d’altres llocs de l’estat espanyol i d’altres països.
I abans d’acabar, el regidor s’adreça a ells i puntualitza: “Voy a pasarme al castellano, si no estos muchachos no me entenderán”.
Mare, mare, mare... i mare!
Us imagineu al regidor (o l’equivalent polític que toque) de Liverpool, per exemple, passant-se al castellà perquè si no els espanyols i sud-americans de l’equip no l’entendran? Doncs no, veritat? Dirà el senyor o senyora en qüestió: “que s’apanyen i que aprenguen anglés”.
Doncs ací, ens apanyem també i aprenem anglés. Mira per on, ja li estic trobant sentit a l’educació per a la ciutadania!

En mans de Déu

Ja és notícia mundial que D10S serà el nou entranador de la selecció argentina de futbol. Per a ser sincer, jo m’inclinava més per Carlos Bianchi. I, segons les enquestes que he llegit en diversos diaris argentins, la majoria de gent pensa el mateix que jo.
Però bé, una vegada que s’ha confirmat que el Diego serà el nou seleccionador no puc deixar d’enfrontar-me a sentiments contradictoris.
D’una banda, no sé si serà capaç de conduir un equip de futbol. No precisamnt perquè no sàpia de futbol, sinó per com de dicífil pot arribar ser portar un grup sempre difícil.
I, d’altra banda, estic content perquè ningú millor que ell per a ser el comandant d’una selecció que és més que una selecció.
No sols té la meua confiança, sinó que vull que isca bé.
És increïble, però així som els argentins, vull que isca bé més que per la meua selecció, per ell.
Molts amics sempre em diuen: “Vosaltres els argentins esteu bojos per Maradona”. I jo somric. Però potser és veritat.
Potser també és veritat que la gent ja té la il·lusió de tornar a un camp de futbol quan jugue la celeste i blanca i poder cridar tots a l’uníson el càntic més bonic que mai s’haja escoltat en un estadi: “Maradoooooooooooooo Maradooooooooooooo”.
Potser és veritat que no és el millor entrenador, però sí que és veritat que ara ens entrena D10S.
Ací us deixe un conte explicat per Alejandro Apo que tal vegada us puga aclarir la nostra bogeria.

Crisi II

Aquest article ha estat publicat en el diari Crítica Digital de l'Argentina. El director és Jorge Lanata, a qui podeu escoltar dilluns a la vesprada en la tertúlia latinoamericana de La ventana de Gemma Nierga.
M'ha semblat bastant interessant per a posar-lo ací.

No analicen

¿Por qué no podemos celebrar la crisis del capitalismo sin que nos califiquen de
irresponsables o ignorantes? ¿Se cae el Imperio?
¿Se cae el Imperio? ¿Eso
es bueno o malo? ¿Por qué no podemos celebrar la crisis del capitalismo sin que
nos califiquen de irresponsables o ignorantes? ¿Por qué tenemos que preocuparnos
cuando las Bolsas cierran en baja, si cuando las acciones suben eso no tiene
ninguna influencia en nuestras vidas? ¿Por qué el gobierno norteamericano
invirtió 700 mil millones de dólares para salvar a banqueros irresponsables y
corruptos en lugar de aplicar el dinero público a proteger a los damnificados?
¿No era que la mano invisible del mercado lo arreglaba todo? George Bush se
convirtió en el líder que realizó la mayor intervención estatal de la historia.
¿Eso lo convierte en un héroe del socialismo real? ¿Por qué los miles y miles de
ciudadanos norteamericanos víctimas de los manejos financieros y de la
irresponsabilidad del gobierno no salen a pedir “que se vayan todos”? En la
novela negra norteamericana, muchas veces, se puede determinar quién es el autor
de un crimen investigando a aquel los que se beneficiaron con el delito. ¿Por
qué no se investiga a los que ganan con esta crisis, por ejemplo a los que
compran los bancos quebrados? ¿Por qué al grueso de la sociedad norteamericana
le cuesta tanto asociar las aventuras expansionistas y los gastos militares con
la hecatombe económica? El periodista Michael Moore, en una reciente carta
pública, señaló: “El objetivo de este rescate es proteger la obscena acumulación
de riqueza que ha sido amasada en los últimos ocho años. Es para proteger a los
accionistas que poseen y controlan a las corporaciones en Estados Unidos. Es
para asegurarse que sus yates y mansiones y su ‘forma de vida’ no sean
interrumpidos mientras que el resto de los estadounidenses sufren y luchan para
pagar las cuentas. Dejemos que los ricos sufran al menos una vez. Que paguen el
costo del rescate. Estamos gastando 400 millones de dólares al día en la guerra
de Irak. ¡Que acaben de una vez con la guerra y nos ahorraremos otro medio
trillón de dólares! Están protagonizando un golpe de Estado financiero en contra
de nuestro país”. ¿Por qué no se mide el índice de riesgo país de los Estados
Unidos? ¿Por qué todos corren a comprar dólares para resguardar sus ahorros, si
el país donde nace la crisis es el emisor de esos billetes? ¿Por qué nadie
reconoce que la crisis se potenció por el incentivo demencial al consumo que
lanzó sobre los ciudadanos norteamericanos y que fue financiado por las
hipotecas basura? ¿Será porque la creación ficticia de necesidades donde éstas
no existen se convirtió en la esencia misma del sistema? ¿Por qué no se dice que
si Barack Obama fuese blanco, el Partido Demócrata ya tendría asegurado el
triunfo en las elecciones y ahora, en cambio, se habla de comicios peleados?
¿Por qué Domingo Felipe Cavallo da lecciones de Economía y sugiere salidas para
la coyuntura mundial? ¿Por qué los periodistas consultan al ex ministro de
Carlos Menem y de la Alianza como si se tratara de un académico recién llegado
al país? ¿Por qué la Presidenta de la Nación, Cristina Fernández, critica a los
organismos de crédito internacional, pero anuncia que les pagará puntualmente a
los acreedores externos? ¿Cuál es el paradero del ministro de Economía de la
Argentina? Una ayuda: es un señor de barba, de apellido Fernández. ¿Por qué los
países de América Latina tienen que compartir las pérdidas de la debacle de los
países centrales si nunca fueron partícipes de las ganancias? ¿Por qué la región
–con excedentes alimentarios, autosuficiencia industrial, recursos humanos
calificados, mano de obra y recursos naturales abundantes– no puede convertir
esta crisis mundial en una oportunidad? ¿Por qué es tan difícil para los países
sudamericanos articular una estrategia común? Coordinar, por ejemplo, cómo
defender la producción nacional, los puestos de trabajo y los intereses de los
que menos tienen. ¿La Unión Sudamericana de Naciones sólo funciona cuando
peligra la democracia en algún país? El gran Tato Bores, en algunos de sus
memorables monólogos, se atrevía a sugerir: “Si quieren ser felices no
analicen”.

Reynaldo Sietcase. Crítica Digital. 09-10-08

La vida fàcil o la vida difícil

Necessitava uns caragols una mica especials i vaig telefonar a una ferreteria gran per veure si en tenien. Passà açò:

–Hola, és la ferreteria?
–Sí.
–Mira, estic buscant uns caragols amb unes característiques determinades.
–Ah, perdó. Has de telefonar al departament de vendes.
–Em pots donar el telèfon, per favor?
–Sí, és el mateix però amb l’extensió 238.
–Gràcies.

Marque el mateix telèfon i quan comença el missatge del contestador automàtic, teclege l’extensió 238.

–Hola.
–Hola.
–Estic buscant uns caragols amb unes característiques... (m’interromp)
–Ah, sí. Ara li passe.
–Perdó?
–Sí?
–Vosté no és amb qui acabe de parlar?
–Sí.
–Però jo he marcat l’extensió 238.
–Sí. L’altra persona és el meu company. Compartim telèfon. Ell està en la taula del meu costat. S’encarrega de vendes i jo de recanvis.

Quan li passa el telèfon al company, penge.

Em vénen al cap dues coses: una és l’acudit d’Eugenio sobre les ovelles. Les blanques són meues, i les negres també.

La segona cosa que em ve al cap és un poema de Benedetti. Aquest:


Grietas
de Mario Benedetti


La verdad es que
grietas
no faltan
así al pasar recuerdo
las que separan a zurdos y diestros
a pequineses y moscovitas
a présbites y miopes
a gendarmes y prostitutas
a optimistas y abstemios
a sacerdortes y aduaneros
a exorcistas y maricones
a baratos e insobornables
a hijos pródigos y detectives
a borges y sábato
a mayúsculas y minúsculas
a pirotécnicos y bomberos
a mujeres y feministas
a aquarianos y taurinos
a profilácticos y revolucionarios
a vírgenes e impotentes
a agnósticos y monaguillos
a inmortales y suicidas
a franceses y no franceses
a corto o a larguísimo plazo
todas son sin embargo
remediables
hay una sola grieta
decididamente profunda
y es la que media entre la maravilla del hombre
y los desmaravilladores
aún es posible saltar de uno a otro borde
pero cuidado aquí estamos todos
ustedes y nosotros
para ahondarla
señoras y señores
a elegir
a elegir de qué lado
ponen el pie.

Crisi

He escoltat aquesta paraula moltes vegades els últims dies.
Pensant en el tema, m’he adonat que als meus oïts ha sonat més vegades la paraula crisi que paraules com amor, triomf, esforç i moltes altres que m’haguera agradat sentir.
Vaig nàixer en un país en crisi. I vaig viure quasi trenta anys en un país en crisi. Es pot dir que sóc el fill de la crisi. Però quan dic que vaig viure en un país en crisi ho dic de veritat.
Només un exemple. Amb el diners amb què de matí compràvem una tele en color, ala vesprada no podíem comprar ni una en blanc i negre de segona mà. L’arròs tenia el preu segons l’hora del dia. A les 10 valia 1 peso, però potser a les 11 ja en valia 2.
I hi vaig viure.
I sabeu que més us puc dir? Potser per la meua immaduresa de mal estudiant, potser perl a meua inconsciència que encara em dura, no ho vaig passar tan malament.
Sabeu qui la passava malament en el meu país en crisi? Els que tenien diners. Els que havien jugat durant anys a comprar coses a 1 i vendre-les a 5. Els que compraven dòlars als arbolitos (algun dia hauré d’explicar que és un arbolito), a les 9 del matí a 5 pesos i els venien a les 3 de la vesprada a 7 pesos.
Eixos patiren la crisi.
Jo vivia amb els meus germans a La Plata i menjàvem uns asados espectaculars a principis de mes, encara que després estàvem unes setmanes a base d’arròs blanc, però com de bé ho passàvem.
Ara que estic ací i, per faena, he de contactar amb regidors per a explicar-los el pròxim llibre que publicarem al Nadal i que és un bon regal per als compromisos protocol·laris, em contesta que la idea és fantàstica, però... la crisi. Em pregunte, la crisi també deu ser cultural?
Ai mare meua si és així! Tal vegada gràcies a aquesta crisi entenga alguns aspetes de la meua antiga crisi.
Sabeu el que em deixa tranquil? En ple corralito financer argentí, la fira del llibre de Buenos Aires va batre rècords de públic. La gent llegia més, i, com que ja no funcionàvem tots com màquines, els argentins tornàrem a utilitzar el cervell, que feia temps que l’havíem guardat en l’armari, i a confiar més en el que es feia dins del país i per la gent de dins.
Els diners se’ns podran acabar, però sempre podrem tirar endavant, lluitant i vivint com puguem o com ens deixen. Però, quan se’ns acaben els llibres, podrem viure sense il·lusions?

Fa un dia que no escric

Estava llegint el bloc de Begonya i m’he adonat que fa cinc setmanes que no escric res. Quina vergonya de bloc! O més que un bloc sembla la llibreta d’apunts d’un desaparegut.

Si he de ser sincer, no tenia massa ganes d’escriure. És més, no tinc massa ganes d’esciure. Però com que porte cinc setmanes sense dir res i Begonya ho fa públic en el seu bloc «Dards enverinats. 5 setmanes sense dir ni pruna», comentaré les coses de les quals havia pensat escriure en aquest temps, però…

Primer que res, «la roja». Juguen bé, però a Itàlia, per qui jo apostava, no li guanyaren.

Cristiano Ronaldo, «vente pa Madrid». Que vaja, que vaja, que farem un donuts.

Futbet a Alfarb, jugue com mai. Malament, molt malament. A banda, trencament fibrilar. Ai l’edat!

El Barral d’Alfarb, uns tios de puta mare, amb qui m’he divertit molt.

Dídac jugà la final comarcal, es divertí, jugà bé i guanyà. I els de l’Albaida s’emportaren la bandera de campions plegadeta cap a casa.

Continue calent amb Calamaro. Sabeu què és un «cucumelo»?

El Reial Madrid. Cada dia tinc ganes d’escriure un post per a dir-los del mal que s’han de morir.

El meu Barça, Gordinho, el negre, la moció i la figa sa mare.

Una putada a un amic. Mon pare m’ensenyà que quan pegue ho faça de front.

Espais naturals, paratges per descobrir.

L’escorpí i la granota. No ha pogut amb la seua naturalesa.

La serp i la panderola. El dia que em toquen els collons, el contaré.

El millor bar del món: el Fran.

I me’n deixe molts més. Idees me’n sobren, però em falten ganes.

Diumenge passat vaig anar a comprar el diari (mentida si dic que com tots els diumenges, però queda de puta mare, no?) i quan vaig a pagar, la xica que atén i jo mantenim aquest diàleg:

–¿Me das la recuadrito de adelante?
Mire el diari i es coneix que no tenen fe en els articles d’opinió, perquè donar-li el requadret que em demanava significava no llegir-ne un sencer.
–Doncs no –conteste.
–¿Y el de atrás?
Era el de la campaña Llegir en valencià de la Fundació Bromera.
–Doncs tampoc. Jo quan compre el diari el compre tot.

El que més m’ha sorprés és que quan esperava que m’oferira el llibre de la campanya, em va mirar amb cara d’odi per no haver-li donat els requadrets, em digué què li devia i au.
Ara em pregunte, donen alguna cosa per eixos dos requadrets?
El diari ja l’he tirat. Però els requadrets els tinc a la tauleta de nit.

Casualitats o causalitats

Quan era menut, una veïna tenia una gossa que es deia Diana. Ara que sóc un adult, els meus fills tenen una veïna que té una gossa que s’anomena Diana. La Diana que jo vaig conéixer quan era xicotet va ser assassinada amb verí per algun criminal que eixe dia estava avorrit. Mai vaig saber qui va ser, però tots sempre sospitàrem del mateix. El temps posa a cadascú al seu lloc.
Casualitat o causalitat? Difícil resposta. Seré sincer amb vosaltres i diré que no crec en les casualitats. Estic convençut que cada acte humà té la seua conseqüència i, per tant, res queda en mans de l’atzar.
Per això quan diem o fem alguna cosa hem de ser responsables amb les conseqüències que això pot generar. En poques paraules, que cadascú es fa càrrec del que fa i del que diu.
Quan vaig començar a escriure aquest bloc crec que vaig ser clar a ressaltar que no escric per a fer amics. Tampoc enemics.
Però sí, des del principi tinc una cosa totalment clara: em reafirme en tot el que dic i les conseqüències pel que dic no són una casualitat. És mes, no vull que siguen una casualitat perquè no crec en les casualitats.
Feia una setmana que no escrivia. He escoltat diverses opinions de gent també diversa: amics, familiars i coneguts.
A tots els done les gràcies. Als que em diuen que els agrada el que escric. Als que em diuen que vaja amb compte amb el que escric, als que no em diuen res però sé que em lligen, i als que em censuren perquè no s’enfade ningú.
Creieu-me: que hui em recorde de tots vosaltres no és una casualitat.