15 de des. 2010

Silenci

Una vegada em van dir que mai s’ha dir res quan s’està cabrejat. Perquè segurament no utilitzaríem les millors de les formes i això comporta, de ben segur, dir barbaritats. I qui diu barbaritas, en un to inapropiat i faltant el respecte, encara que diga veritats, perd automàticament la raó.
Durant molt de temps he estat un tant cabrejat amb moltes coses i he preferit cridar-me al silenci per no perdre la raó. Fins i tot no volia que em donaren la raó, perquè les decisions, moltes vegades, són més importants que els desenllaços i els fets posteriors.
Sóc més be d’aquells que diu que el temps posa a cadascú en el seu lloc. I vaja si és així.
Ara bé, en tots aquest temps de silencis he aprés algunes coses amb les quals faré el camí de la resta de la meua vida. I agraïsc molt haver callat. Perquè diuen que l’ésser humà és amo del seu silenci I esclau de les seues paraules, almenys això diuen.
Entre el que he aprés destaque molt que sóc capaç de reconéixer els meus errors. M’he equivocat molt. Fins i tot he sigut fava. No sempre tinc la raó, això ho sé, i les coses no són blanques o negres, també existeixen els grisos.
A més, per a mi, els meus companys, estiguen per dalt o per baix, són els meus companys. Cap persona mereix ser tractada com un ésser inferior.
També he aprés a escoltar, a tindre bon cor i a ser fidel amb els meus amics.
Mireu quantes coses que m’ha donat el silenci.
Pero si demà m’haguera d’emportar només una cosa de totes les que m’ha donat el temps, ho tindria facílissim. M’emportaria, sense cap dubte, la teua companyia. «Compañera, es tan lindo saber que usted existe.»

Cap comentari: