Comencem pel principi

Sincerament la idea d’obrir un bloc em ronda pel cap des de fa bastant de temps. He pensat moltes vegades crear un bloc en el qual poder expressar els meus sentiments, les meues sensacions i, perquè no dir-ho, les meues ràbies en moltes ocasions.
No sabia molt bé com fer-ho, i sempre ho deixava estar per la vergonya de ser llegit, ser, en certa manera, despullat per algun lector conegut que, un dia d’avorriment, passe per una pàgina i es trobe amb la grata sorpresa que el bandarra que escriu de l’altre costat és una persona coneguda.
Ací és on sorgeix el problema. Què tinc a dir? Què diré sense renunciar als meus pensaments, però al mateix temps sent políticament correcte amb els meus veïns, els meus amics i tot aquell que potser alguna vegada haja conegut?
La tasca no és fàcil quan una persona vol dir el que pensa però sense ferir les persones en què pensa, per exemple.
Però amb els anys també m’he adonat que és menys saludable guardar-se la ràbia i engolir-se els disgustos, que dir el que realment és necessari en alguns moments, encara que la paraula faça més mal que l’espasa, i les realitats i les amistats després d’un discurs mai tornen a ser com eren.
Per això he tardat tant de temps a crear el meu bloc. Perquè no tenia clar si podia i volia parlar de tot el que se m’ocorreguera, i també perquè ja no tinc 20 anys i pense una mica més les coses.
Tinc dues coses clares: escriuré el que m’abellisca i no escriuré per a fer amics. Els meus amics són els mateixos de sempre, estan molt lluny d’ací i no els canvie.
Per això, si algú se sent ofés serà perquè realment l’haurà ofés el que ha llegit i si a algú li dol el que escric doncs que pense que ja no tinc 20 anys i he moderat molt el que he escrit.
Com diu el Serrat: «Mai és trista la veritat, el que no té és remei».