L'hereu

La veritat és que tinc dues idees que em van pel cap per a escriure l’apunt de hui. En certa mesura això és bo, perquè tindria una reserva per a l’escrit de demà per exemple. Però no, aquest no és el cas. Tinc la memòria curta i segurament se m’oblidarà de comentar que això era i no era dos amics que van muntar una empresa junts (xic i xica) i un d’ells no feia «puntada sin hilo» (no sé com es diu en català).
Tot el que envoltava la seua sòcia era un element perillós per als seus interessos i per aquest motiu, un objectiu a destruir. Passà el temps, ell va destruir molts objectius i quan es va veure que potser no li quedava tanta vida per recórrer, també va intentar destruir-la a ella. Diguem que és semblant al conte de la granota i l’escorpí.
Bé, anem amb el tema de què realment volia parlar hui.
Tots som hereus i tots heretem. Qui més, qui menys ha heretat una bicicleta, un parell de bótes de futbol, una samarreta de la selecció espanyola (ni de broma), llibres de text, etc.
És el cas del meu fill Miquel. Té 11 mesos i tot el que tenia fins ahir era heretat. Entre els seus cosins i Dídac (el meu fill major) a Miquel només li faltat heretar algun bolquer cagat perquè és el quart nadó que arriba a la família.
Però hi ha a l’altra cara de totes les herències. S’hereten els guanys i els deutes. A Miquel, li ha tocat heretar un cotxet de tercera mà, en què no ajustaven els cinturons, el respatller no se sostenia com al principi i quan menys ho esperaves, la cadireta es convertia en llit. Les marques de les batalles passades, i de les farinetes menjades, es divisaven sense examinar-ho detalladament.
Decidim amb la Begonya comprar un cotxet un tant més lleuger que l’anterior (per a viatjar més còmodes) en una botiga especialitzada en xiquets. Un baby-no-sé-què d’aquests.
Quan arribàrem a la botiga i vaig veure que no hi havia ningú més que nosaltres i cinc empleades per a atendre’ns fins i tot em vaig sentir important. Però dos passes dins de la botiga i ja vaig començar a notar que les dependentes en comptes d’anar a la nostra cerca començaven a desaparéixer entre cotxets, bressols i engronsadores.
Després de cinc minuts mirant productes sols i desorientats, vaig decidir mirar fixament a una de les cinc treballadores, que s’havien tornat a reunir per a seguir la xarrada, i començar a preguntar-li característiques dels productes.
Em va atendre durant deu segons, i no mentisc. A la meua pregunta em va respondre: «Eixe producte està a l’entrada de la botiga. Vaja allí i mire’l.»
La meua pregunta és com baby-no-sé-què d’aquests es permet el luxe de tindre cinc persones que no tenen ganes de vendre. I per què, cada vegada més, es reflecteix la falta de professionalitat en tot tipus de sectors. L’únic que demane és que si vaig a una botiga de bebés, la persona que hi treballa m’atenga i m’aclarisca els dubtes que puga tindre per a triar entre un producte o un altre. No és com comprar-te roba, que vas i t’ho emproves. Ací has de saber com es plega, quins accessoris porta, quins colors hi ha…
Com el que havia de veure estava prop de la porta, segons la dependenta, perquè no ho vaig trobar, vaig optar per agafar la porta i anar-me’n. A part de tot açò, l’única treballadora amb qui vaig aconseguir parlar, òbviament, no parlava valencià.
Me’n vaig anar a una altra botiga de bebés i per fi Miquel estrena cotxet. Ara va com un huit i, perquè encara no parla, sinó diria que el seu cotxet té eixa olor tan exquisida de nou que tenen les coses acabes de comprar.
Per cert, la senyora que em va atendre en la segona botiga, tenia una amabilitat extraordinària i una professionalitat digna de destacar. Tampoc parlava valencià, perquè era andalusa, però, almenys, no em va mirar amb cara de pòquer quan m’hi vaig adreçar.
Si no em falla la memòria, demà contaré la història de l’amic que va trair l’amiga. Si trobara una agenda ho anotaria per a no oblidar-me’n.