Els divos

De vegades pense que he tingut molta més sort de la que realment em meresc. Si bé sóc dels que pensen que la sort no arriba sola sinó que es busca. Més o menys com el destí. El que es tira d’un cinqué pis busca el destí, no és el destí el que l’ha buscat a ell. Segurament algú dirà que estava escrit en el destí que s’havia de tirar d’un cinqué pis, però aixó és una suposició massa rebuscada per a mi.
Bé, seré clar, em negue a creure en el destí per dues coses. La primera és que, si crec en el destí, he de pensar automàticament que sóc un titella d'algú. La segona, fonamental i per la qual mai creuré en el destí, és perquè el gol que li va fer el Diego als anglesos, ni Déu —si Déu existira—, s’hauria pogut imaginar una obra d’art semblant.
Tornem al gra, que sovint me’n vaig del tema, serà un poc per la meua naturalesa o serà perquè els argentins per a dir panera primer negociem amb l'amo del blat?
Doncs això, en la meua relació amb la sort, jo l’he buscada i ella m’ha trobat i no hi jugue a fet i amagat. Explicaré, aleshores, el perquè de la sort.
Des que vaig baixar de la pastera amb ales (aerolínies sud-americanes) el meu primer treball, ja m’acostà a la cultura, als llibres, a autors, fundacions, etc.
Després, vaig canviar de faena, però vaig continuar relacionant-me amb el món de la cultura, i a poc a poc vaig començar a formar part d'un país, d'un sentiment compartit per un muntó de gent que creu, sent i defén un país, una llengua i una cultura.
Hui en dia, compartint l’opinió de la Marta Insa en aquest apunt, pense que sóc d'allà, però estime aquest país. De fet, als meus amics sempre els dic que sóc un català del sud, no importa de quin sud.
Porte bastant de temps ací i he conegut molta gent. De tot tipus. Des de policies fins a autors de renom. Des de gerents de banc fins a marginals en extrema pobresa.
Però als que vull regalar el meu primer dard són uns que he conegut últimament que em porten entre l'agonia i la còlera.
Segons el diccionari, un divo és una persona del món de l'espectacle o un personatge il·lustre. Bé, he conegut persones que pensen que són divos però ni són il·lustres ni artistes. Art en tenen, però artistes no són.
Diem que volem fer un país gran i topem amb gent que si no bufa el vent del cantó que li agrada, no parla, o si no ve el so de tal lloc, no canta.
També estan els que, per qualsevol fotesa que no ha eixit com ells esperaven, els agafa un atac de còlera i telefonen als directius per a demanar explicacions i responsabilitats.
Això sí, tots parlen correctament i tots volen fer país. Són aquells gràcies a la intervenció dels quals se salva el xou, i els que s'abracen amb l’alcalde i els regidors en tots els ajuntaments mentre que s'obliden de l'agutzil que els obri la porta.
Eixos són els divos. Autors, cantants, artistes, tècnics i pelotudos que fan país mirant-se la cartera.

Una estadística roïna i a l'atzar que pot ajudar a entendre algunes coses:
1 país
5 milions d'habitants
2,5 milions parlen la nostra llengua
1,5 milions la lligen
750.000 poden comprar llibres
350.000 compren llibres
170.000 veuen alguna vegada l’obra d’un divo
80.000 es plantegen comprar un títol (ESO inclòs)
20.000 compren un títol (nombre elevadíssim)
10.000 el lligen

Per tant, de quin divo estem parlant?
Pot ser que hi haja alguna persona que per tindre 10.000 lectors es pense que està més enllà del bé i del mal?
Malgrat tot, gràcies que encara queden persones fantàstiques que realment fan país i quan els telefone per a anar a fer una animació lectora per a deu jubilats o per a cent xiquets sense importar-los on han d’anar, què cobraran i si podran passar el tiquet de la gasolina i del café.
Eixos, realment, sí que fan un país gran. Perquè tant els fa seure a prendre un café amb l'alcalde del poble que amb el tio Canya. Perquè no obliden mai que el tio Canya és part important de la nostra història. Eixos són el que realment fan país.
Deixe una última pregunta en l’aire. Si un divo de les lletres cobra 1.500 nanos per una conferència, què haurien de cobrar hui en dia Fuster o Estellés?