La veritat és que porte diversos dies amb idees però sense ganes d’escriure. I a vegades quan no es diuen les coses a temps després és tard. I com este bloc no és un diari íntim però sí un bon espai per a dir el que em dóna la gana. Així que parlaré de dos temes que, d’alguna manera, es relacionen.
Primer que res, volia comentar algunes coses sobre el no-recital d’Andrés Calamaro a Burjassot. Si bé Begonya ja se m’ha avançat, m’anime a parlar-ne igualment perquè direm coses diferents.
Jo a Calamaro fa més de deu anys que el vaig veure cantar a la plaça Moreno de La Plata. Aquella nit que va dir la frase «que buena noche para fumarse un porrito».
El van jutjar per allò mentre els xiquets es continuen morint de fam en alguna villa misèria. Realitats argentines.
La veritat és que volia veure novament al «rima fàcil» perquè des d’aquells anys fins a hui crec que ha evolucionat i algunes coses que ha fet ara m’agraden. I també em feia il·lusió anar al recital perquè a Begonya sí que li agrada molt i, després d’haver vist a Fito Páez a l’estadi Obras juntament amb el Flaco Spinetta i Charly García, només ens faltava veure a Calamaro junts i així podríem comentar als nostres néts algun dia que havíem vist en directe molts dels bons cantants de l’altre costat de l’oceà.
Ara bé, Calamaro no cantà per pluja. Que al 10dB passe dues setmanes el mateix és molt mala sort, però que tampoc tinguen una alternativa és molt mala previsió.
I Calamaro deixà deu mil persones amb ganes d’escoltar-lo. Diuen que un problema pot convertir-se en una oportunitat. Si jo fóra Calamaro triaria una plaça de qualsevol comarca i tornaria la il·lusió a tots els que ens mullarem amb la pluja dues setmanes seguides.
Si fa això, rima fàcil passarà a tindre un lloc al meu cor al costat de Fito, Charly, León Gieco, la Negra Sosa i Víctor Heredia.
L’altra cosa de què volia parlar era del partit Catalunya-Argentina. Ja sabem que guanyà Argentina 0 a 1 en un partit discret. Jo defense la llengua, estime aquest país, els meus fills són fills d’aquest país, però... la celeste i blanca és la celeste i blanca.
És la que va vestir Rattín, (i quan el van expulsar s’assegué en l’estora de la reina d’Anglaterra)
és la mateixa que es va posar Mario Alberto "el Matador" Kempes quan va alçar per primera vegada una copa del món. Però crec que me’n vaig enamorar el 86, quan en la cuina de ma casa amb mon pare celebràrem el triomf a Anglaterra. Va ser la celebració d’un poble sencer que festejava alguna cosa més que un triomf. Potser d’alguna manera celebràvem tots, a manera de venjança i consol, els gols de Maradona, i els nostres plors no eren per haver guanyat un partit de futbol, sinó per tots els que no havien vist eixe partit morts a Malvines. Una guerra en què ens van ficar cinc militars fills de puta.
Calamaro diu en una cançó que som el país de la pilota i a vegades pense que té raó.
Primer que res, volia comentar algunes coses sobre el no-recital d’Andrés Calamaro a Burjassot. Si bé Begonya ja se m’ha avançat, m’anime a parlar-ne igualment perquè direm coses diferents.
Jo a Calamaro fa més de deu anys que el vaig veure cantar a la plaça Moreno de La Plata. Aquella nit que va dir la frase «que buena noche para fumarse un porrito».
El van jutjar per allò mentre els xiquets es continuen morint de fam en alguna villa misèria. Realitats argentines.
La veritat és que volia veure novament al «rima fàcil» perquè des d’aquells anys fins a hui crec que ha evolucionat i algunes coses que ha fet ara m’agraden. I també em feia il·lusió anar al recital perquè a Begonya sí que li agrada molt i, després d’haver vist a Fito Páez a l’estadi Obras juntament amb el Flaco Spinetta i Charly García, només ens faltava veure a Calamaro junts i així podríem comentar als nostres néts algun dia que havíem vist en directe molts dels bons cantants de l’altre costat de l’oceà.
Ara bé, Calamaro no cantà per pluja. Que al 10dB passe dues setmanes el mateix és molt mala sort, però que tampoc tinguen una alternativa és molt mala previsió.
I Calamaro deixà deu mil persones amb ganes d’escoltar-lo. Diuen que un problema pot convertir-se en una oportunitat. Si jo fóra Calamaro triaria una plaça de qualsevol comarca i tornaria la il·lusió a tots els que ens mullarem amb la pluja dues setmanes seguides.
Si fa això, rima fàcil passarà a tindre un lloc al meu cor al costat de Fito, Charly, León Gieco, la Negra Sosa i Víctor Heredia.
L’altra cosa de què volia parlar era del partit Catalunya-Argentina. Ja sabem que guanyà Argentina 0 a 1 en un partit discret. Jo defense la llengua, estime aquest país, els meus fills són fills d’aquest país, però... la celeste i blanca és la celeste i blanca.
És la que va vestir Rattín, (i quan el van expulsar s’assegué en l’estora de la reina d’Anglaterra)
és la mateixa que es va posar Mario Alberto "el Matador" Kempes quan va alçar per primera vegada una copa del món. Però crec que me’n vaig enamorar el 86, quan en la cuina de ma casa amb mon pare celebràrem el triomf a Anglaterra. Va ser la celebració d’un poble sencer que festejava alguna cosa més que un triomf. Potser d’alguna manera celebràvem tots, a manera de venjança i consol, els gols de Maradona, i els nostres plors no eren per haver guanyat un partit de futbol, sinó per tots els que no havien vist eixe partit morts a Malvines. Una guerra en què ens van ficar cinc militars fills de puta.Calamaro diu en una cançó que som el país de la pilota i a vegades pense que té raó.
1 comentari:
Sólo decirte que terminando de leer tu posteo me doy cuenta que en alguna radio trucha de Larroque está terminando "Algún lugar encontraré" de Andrés Calamaro. Puta coincidencia, no?
Publica un comentari a l'entrada