20 de maig 2008

Mi vieja




La vida ens deixa postals fantàstiques, sentiments que guardarem fins l’últim dia de les nostres vides, i satisfaccions indescriptibles.
Ahir, com quasi tots els dies, em vaig connectar a la xarxa una bona estona per a veure correus, el bloc, qüestions de la faena i llegir els coneguts que escriuen en la blocoesfera.
A la mitja hora d’estar connectat va aparéixer en el messenger ma mare. I ara us comentaré per què tinc ganes de parlar d'ella hui.
Ma mare té 67 anys, no té estudis i, com diríem ací, no té por de res.
De les coses que recorde d’ella puc dir, per exemple, que va fundar i va manar construir una capella de barri, per la qual ha sacrificat mitja vida. (Sí, ma mare és tan catòlica que ha resat tant en aquesta vida, que la resta de la família estem salvats i per això no xafem una església.)
La recorde com si fóra hui recorrent tot el barri casa per casa per a vendre rifa i així traure diners per a arreglar el sostre de la capella, o regatejar a constructors, obrers i llanterners en nom de sant Josep, patró del barri.
Després resar se li quedà curt i com que al barri on vivíem hi havia més famílies de les que tots voldríem en el límit del llindar de la pobresa, va fundar un menjador infantil. Però no sols el va fer construir, sinó que a més de donar-hi de menjar a una trentena de xiquets i les seues mares, va aconseguir una psicopedagoga i una psicòloga de bades. Va tocar la porta del despatx de l’alcalde del poble un munt de vegades, fins que va aconseguir un subsidi mensual per als xiquets. I al principi no tenia cuinera i cuinava ella.
Després de vora deu anys al capdavant de la capella i del menjador, ara n’és quasi l’ama. Qui vol alguna cosa de Sant Josep, la busca a ella en comptes de parlar amb el rector.
Ma mare és l’única persona que conec que per un putxero va guanyar un viatge a Espanya. Es presentà al concurs de cuina típica del campionat dels Juegos de los Abuelos Bonaerenses, d’abast nacional. A qui se li pot ocórrer participar amb un putxero, que, per cert, cap de la família hem tastat? Eixa és ma mare.
Fa temps volia un ordinador i amb les restes de PC vells va aconseguir que algú (té una gran capacitat de convenciment) li muntara alguna cosa pareguda a un CPU. I després li va demanar al meu nebot de 12 anys que li ensenyara a usar eixe aparell modern per a ella. D’això fa a penes uns mesos.
Ahir, com cada setmana, xarràvem en el messenger i va entrar a aquest bloc (per ella va el traductor). En va comentar que té pensat començar a estudiar idiomes (llàstima que a Azul no ensenyen català).
Aquest apunt no és un dard. És un homenatge. I és l’escrit d’un fill orgullós de la mare que li ha tocat en sort.
I tant de bo siga certa la dita que diu que un és com la mare que l'ha parit.
Ara bé, ma mare m’ensenyà a fer país sense parar la mà. País per país.
I no dubte que en aquesta terra hi ha una gran quantitat de gent com ella.
Per tot el que he aprés de ma mare, no entenc com hi ha gent que diu que fa país però primer s’ompli les butxaques.

2 comentaris:

Ricard ha dit...

Un post encantador. Per la història que ens contes i per com ens ho contes. Felicita la teua mare per la empenta vital que arrossega. Fa goig trobar a persones amb tanta força vital, segur que això s'encomana a la gent que té al voltant.

Flor ha dit...

No hubiera esperado otra cosa de vos si se trataba de hablar de Gladys. Y hablando de herencias (me refiero al posteo anterior) para tu tranquilidad sí, has heredado muchas cosas de tu madre. Al menos para mí.
Espero tu posteo hablando de la historia de la traición de los amigos.
LEERTE ME HACE BIEN